Quan encara no s'han complert set mesos de l'arribada d'Alberto Núñez Feijóo a la presidència del PP en substitució de Pablo Casado comencen a sortir dubtes sobre la seva capacitat per liderar l'organització, la preparació i coneixement davant dels problemes, i també l'escassa capacitat per donar resposta a la complexitat que suposa estar cada dia en un lloc de la geografia amb simpatitzants que esperen alguna cosa més que falques sobre el delicte de sedició, la igualtat entre espanyols o les apel·lacions als orfes del constitucionalisme.

Aquest diumenge, Feijóo ha estat a Lleida i s'ha vist que, més enllà d'algunes frases inconnexes que recordaven moments de Mariano Rajoy, el fons d'armari dialèctic és inexistent i les propostes a la societat catalana impossibles de percebre. El fet que hagi estat durant 13 anys -del 2009 al 2022- president de la Xunta de Galícia, una cosa que segurament s'hauria de comprovar a la Viquipèdia perquè no sembla que se li hagi enganxat res d'aquella llarga etapa com a mandatari autonòmic. El fet d'haver estat elegit president del PP el passat mes d'abril pel 98,35% dels vots li garanteix, segurament, ser el pròxim rival de Pedro Sánchez a la Moncloa, però corre el risc que el temps que falta per als pròxims comicis se li faci massa llarg.

El fet que la majoria de les enquestes el continuïn considerant favorit per guanyar les pròximes eleccions, que a tot estirar se celebrarien el febrer del 2024, perquè tocarien uns mesos abans però Espanya té la presidència de la UE en el segon semestre del 2023, no és pas un xec en blanc cap al palau de la Moncloa. Primer, perquè no totes les enquestes donen les mateixes dades, i no és el mateix, per exemple, el que diu el CIS -avui comandat pel socialista José Félix Tezanos- que pronostica en solitari fins i tot la victòria del PSOE si ara se celebressin els comicis, que, en l'altre extrem, cases d'enquestes que vaticinen des de la majoria absoluta amb Vox a una incertesa més gran, ara que sembla que la ultradreta ha entrat en un retrocés electoral.

Sigui com sigui, l'electorat adormit del PP a Catalunya si Feijóo no el desperta es quedarà a casa seva o anirà al PSC, repetint un camí que ja va fer en les últimes catalanes per impedir la victòria de l'independentisme el 14 de febrer del 2021. En aquests comicis el PP es va quedar només amb 3 diputats i poc més de 100.000 vots. Lluny fins i tot dels 11 parlamentaris que va obtenir Vox amb gairebé 220.000 sufragis. I la història electoral recorda que no hi ha hagut cap vegada que els populars hagin tingut opcions d'assolir la Moncloa si no han retallat amb els socialistes la important diferència electoral que sempre hi ha entre ells a Catalunya. I amb el discurs ultramuntà no s'arriba més enllà dels votants de Vox i d'Abascal.