El que el govern espanyol assegurava que no passaria ha tornat a passar: l'IPC del mes de juny s'ha enfilat fins als dos dígits i s'ha situat en el 10,2%, una xifra sens dubte inassumible per qualsevol economia i molt menys enmig de la desgavellada situació que travessa el govern de Pedro Sánchez. Des d'abril de 1985 no s'havia vist un IPC d'aquesta dimensió i d'això fa 37 anys i dos mesos. Encara que una part important de la pujada és conseqüència del preu de la gasolina i l'alimentació, cal fer molta atenció a una dada complementària com és la inflació subjacent —la inflació reflectida per l'índex de preus de consum quan aquest no té en compte ni els productes energètics ni els aliments sense elaborar— que ha pujat sis dècimes, fins al 5,5%, la més alta des de l'any 1993.

Cal assenyalar, perquè moltes vegades s'oblida dir-ho així a la gent, que la inflació no fa cap altra cosa que restar-nos poder adquisitiu en la cistella de la compra o erosionar el valor dels nostres estalvis. I corregir-lo hauria de ser, en conseqüència, la primera prioritat tant del govern espanyol com del català. No és possible augmentar indefinidament la despesa pública en les actuals condicions i els governs haurien de replantejar-se, com fa qualsevol particular o qualsevol empresari, propostes polítiques, sens dubte molt benintencionades, però difícilment encaixables en l'actual situació econòmica. Ja sé que no hi ha cap governant que sàpiga dir que no a una demanda llargament esperada, perquè és molt impopular i és electoralment perillós. Hi ha prou precedents del cost que va tenir per a alguns polítics i no fa tants anys.

Però l'horitzó que es dibuixa a partir del mes de setembre és el d'una tempesta perfecta. Amb la guerra a Ucraïna fruit de la invasió de Vladímir Putin que reclama recursos econòmics conforme als acords subscrits amb Zelenski i Rússia retallant el gas als països als quals encara no ho ha fet. La conseqüència de tot això seria un preu de la gasolina encara força superior al que hi ha actualment i dificultats en alguns països com Alemanya amb l'arribada de l'hivern. Molts són els que pensen que no s'arribarà a aquest extrem i que la política o la diplomàcia reconduirà el que fins a l'actualitat no s'ha reconduït, però el cert és que la incertesa és alta i quan un conversa amb les diferents cancelleries europees, el que troba és un alt pessimisme no exempt d'una certa preocupació perquè se senten com conillets d'Índies en la pugna entre els Estats Units i la Xina.

En aquest context, tampoc no és tan estrany que el govern espanyol hagi forçat la dimissió del president de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) amb l'objectiu d'establir un càlcul diferent de l'IPC i del PIB. No serà matant el missatger que se solucionarà el problema de l'economia espanyola. Ni tampoc s'aconseguirà maquillant les xifres, ja que el negre panorama és el que és. El fet que el govern espanyol hagi preferit carregar amb el cost que suposa cessar un alt càrrec i dur a terme una ingerència en la independència de l'institut és una mostra que l'objectiu és tractar de vendre una veritat diferent per disminuir l'impacte davant del preocupant hivern. Perquè la realitat és massa dura i potser ha arribat l'hora que ens la comencin a explicar.