N'hi ha hagut prou que, simplement, el president Carles Puigdemont ensenyés la poteta a través d'un escrit parlant sobre els contactes mantinguts amb gent del PSOE que ha viatjat fins a Bèlgica per oferir-li reformar el Codi Penal i un indult previ pas pel Tribunal Suprem, i que hagi posat com a coneixedor d'aquesta relació Pedro Sánchez, perquè la Moncloa hagi entrat en mode pànic. Perquè és clar que hi ha hagut contactes, i no pas de personatges de segon nivell. Una altra cosa és que no hagi prosperat cap de les iniciatives, perquè Puigdemont ha rebutjat sempre, i de manera taxativa, "solucions felices" que no abordin el conflicte polític amb l'estat espanyol i que es quedin en l'àmbit d'una solució estrictament personal. Sánchez, que ha participat en una cimera hispanoportuguesa aquest divendres, a Viana do Castelo, al nord de Portugal, lluny de tancar el tema amb una resposta definitiva, s'ha refugiat en el fet que no sap tot el que fa el PSOE i ha evitat dir que Puigdemont mentia, com li inquiria un periodista.

Ha estat la primera resposta del president del govern espanyol després que, coincidint amb el cinquè aniversari de la marxa de Carles Puigdemont cap a l'exili, el president fes públic des de la seu del Consell de la República a Waterloo un envit directe a Pedro Sánchez. Era la primera vegada que parlava d'un tema que, sense ser tabú, per discreció ha estat sempre en un segon pla informatiu. Ho hauria pogut revelar en un altre moment, però sempre va optar per no donar-li relleu informatiu, en espera, potser, que els socialistes acabessin fent una proposta política amb cara i ulls. Alguna cosa ha d'haver passat pel mig, no necessàriament relacionada amb els contactes, atès que l'activitat política aquí i al Parlament Europeu té múltiples tortuositats, perquè ara s'hagi situat en el primer pla i hagi donat peu al ja famós escrit que, lògicament, el Partit Popular, en ple debat sobre el delicte de sedició i la seva reducció, està aprofitant al màxim.

Puigdemont diu en el seu escrit d'onze paràgrafs del passat dia 30 el següent: "En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal, ni he demanat a ningú que ho fes en nom meu; no he buscat de quina manera passaria menys anys en una presó espanyola, ni he esperat per a mi els beneficis que s'apliquen a altres. Sobre aquesta qüestió he estat explícit en públic i en privat, davant de tots els interlocutors que se m'han adreçat per proposar-me 'solucions felices'. També a gent del PSOE que diverses vegades m'ha vingut a veure per generar expectatives d'un bon tracte, via reforma del Codi Penal i un indult. Sempre que, és clar, accepti comparèixer davant del Suprem. Segur que Pedro Sánchez sap de què parlo". I aquí ho va deixar.

Òbviament, aquest final de "Pedro Sánchez sap de què parlo" no tornarà a la nevera si Puigdemont no ho vol. S'entén així la cautela d'un Sánchez més que coneixedor d'aquests contactes i gens interessat que el president faci públic des del seu exili comentaris més detallats. Perquè és obvi que el president espanyol en va ser informat abans de la celebració, i informat després que tinguessin lloc les visites a Bèlgica de "socialistes amb galons". Una altra cosa és que, un cop situats en la resistència del Partit Popular a renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), com li toca per la Constitució des de fa quatre anys, s'hagi introduït com una excusa la modificació del delicte de sedició que negocien el PSOE i Esquerra, i que, per cert, Puigdemont rebutja de ple i la seva formació política, Junts per Catalunya, no s'ha assegut a negociar-lo amb la Moncloa i amb el Ministeri de Justícia.