Quan ha transcorregut, a la pràctica, una setmana des de l'agressió de la Policia Nacional a un jove soci del F. C. Barcelona desplaçat a Elx per animar el seu equip, l'única reacció del govern espanyol ha estat una sèrie de paraules buides que no aporten cap llum per part del Ministeri de l'Interior. Una setmana —de fet, els set dies es compleixen el diumenge a les 21 hores— potser no és suficient per depurar totes les responsabilitats disciplinàries o penals, però sí que és temps més que suficient per aclarir la cadena de comandament policial d'aquella jornada, explicar per què es van retirar banderes legals com l'estelada que portava el jove i determinar si la força emprada pel policia va ser desproporcionada, com es pot assegurar veient les múltiples imatges i vídeos que hem conegut aquests dies.
És cert que el ministre Marlaska, sens dubte pressionat per la minoria parlamentària amb què compta el govern espanyol, ha arribat a admetre un possible ús desproporcionat de la força, però la famosa investigació en la qual el ministre es va emparar està, aparentment, als llimbs. Dir a hores d'ara que es continua investigant és, en el millor dels casos, una falta absoluta de transparència o una voluntat de guanyar temps en espera que el tema s'acabi oblidant. Cosa que no succeirà, ja que Junts per Catalunya ha presentat una bateria de preguntes escrites al Congrés dels Diputats i Esquerra Republicana ha registrat una sol·licitud de compareixença del ministre de l'Interior a la Comissió corresponent de la cambra baixa.
Dir a hores d'ara que es continua investigant és, en el millor dels casos, una falta absoluta de transparència o una voluntat de guanyar temps a l'espera que el tema s'acabi oblidant
En el terreny judicial, el F. C. Barcelona ha posat a disposició del jove agredit i la seva família un penalista per ajudar en la defensa legal i en l'exigència de responsabilitats a la Policia Nacional. També per defensar el jove davant la possible acusació d'atemptat contra l'autoritat, resistència i desobediència, com falsament ha esbossat algun sindicat policial. El president del Barça ha actuat amb encert i celeritat en aquesta qüestió, ja que no hi ha motius per al retard d'Interior a informar de les accions empreses. No sempre s'ha actuat a aquest pas de tortuga: sense anar més lluny, el passat mes de maig una professora jubilada va patir una agressió policial a València. Mateixa comunitat autònoma i també una agressió policial. En 24 hores la Policia Nacional va iniciar el procediment per obrir un expedient disciplinari contra l'agent que ja havia estat identificat pel vídeo que circulava per les xarxes.
Una última reflexió una vegada escoltades les crítiques per l'anul·lació de l'homenatge als jugadors del Barça campions del món amb la selecció espanyola el passat mes de juliol i la seva transformació, després de l'agressió al jove soci del Barça a Elx, en una jornada d'exaltació de l'estelada: moltes vegades s'oblida que el F. C. Barcelona és, en primera instància, dels seus socis. Dels seus més de 150.000 socis, dels quals, segons les eleccions del passat mes de març, un total de 114.504 tenen dret a vot. En aquella jornada electoral Laporta va guanyar amb el 68,18% dels vots, revalidant el seu mandat fins al 2031. Té, per tant, la legalitat i la legitimitat per adoptar una decisió com aquesta, per més que aficionats o fins i tot socis no la comparteixin. Encara que la resposta de l'estadi va acabar amb aquesta discussió, val la pena no deixar-se portar pel discurs acomodatici de si era necessària o no una resposta. Ho era i es va donar. El Barça és Més que un club, entre altres raons, per rèpliques com aquesta. I fi de la història.