Una mica més de dues hores de debat, molt poques coses noves, un gran avorriment, tres presentadors encallats en una discussió impossible, uns blocs temàtics que van actuar com una cotilla, un mínim i innocu apunt sobre Catalunya i un president en funcions que en va sortir viu i només va patir al bloc de la corrupció. El debat a quatre ha estat un gran bluf i caldrà continuar buscant fórmules audiovisuals per al futur, ja que en aquesta ocasió tot ha semblat massa vell i en molts moments monòton. Els quatre aspirants a president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera, van plantejar més una sèrie de monòlegs o de debats a dos (Rajoy-Sánchez, Sánchez-Iglesias, Rivera-Iglesias, Rajoy-Rivera, en cap moment Rajoy-Iglesias) que un debat a tres o molt menys a quatre que hagués estat molt més enriquidor per al teleespectador.

Si Rajoy va sortir del debat sense lesions d'importància, excepte en el tema de la corrupció on, d'altra banda, el seu electorat sembla passar-li poca factura, el candidat socialista Pedro Sánchez va desaprofitar una oportunitat per demostrar faiçons de president. La majoria de les seves intervencions van ser previsibles i buides de contingut i el somriure que acompanyava les seves paraules insuficient per inspirar confiança fora de les seves pròpies files. Nerviós, molt nerviós en el tema de les portes giratòries cada vegada que Pablo Iglesias citava un ex alt càrrec socialista formant part d'un consell d'administració d'una empresa de l'Ibex. El president de Ciutadans, Albert Rivera, va patir la mateixa síndrome dels debats en què va participar el 20-D passat. És evident que la seva posició és difícil després dels acords amb el PSOE, però una vegada més els seus grans dots d'orador, tan coneguts a Catalunya, no li van servir en un debat en l'àmbit espanyol.

Pablo Iglesias surt del debat reforçat. No pas per una gran actuació, malgrat que va demostrar més domini del mitjà televisiu. Sinó perquè l'audiència sempre agraeix els que juguen a l'atac. Va patir quan se'l va vincular a l'independentisme, del qual va fugir com a gat escaldat, i va comprovar que Ada Colau ja és la icona que l'ajudarà a guanyar les eleccions a Catalunya, però que alhora serà utilitzada en contra seu en la resta d'Espanya. I és que l'ambigüitat amb el referèndum té aquestes coses. La complexitat catalana no traspassa fronteres.

Un últim apunt: després d'escoltar com José Antonio Camacho va fer a miques el castellà durant la transmissió del partit de futbol de la selecció espanyola davant la República Txeca, costaria trobar un debat de candidats amb tantes paraules mal utilitzades i frases mal construïdes. En definitiva, amb un mal castellà. I no ha de ser culpa de la immersió lingüística.