Una Diada de l'11 de Setembre és moltes coses en una: primer, sense la qual no s'entén res, la reivindicació de la identitat nacional de Catalunya; també, la presentació al món d'ambicions i valors d'una societat plural, liberal i amb personalitat pròpia, que s'expressa fermament amb la seva llengua i la seva cultura; i, a més, un inequívoc missatge interior i exterior d'un poble ambiciós, resilient, capaç d'aixecar-se sempre com un jonc després de la tempesta i recuperar la seva forma original. No és un Sant Jordi, per més que deliberadament alguns intenten que l'11 de Setembre sigui una mica això. Lúdic més que reivindicatiu i festiu més que de reivindicació de la nostra memòria històrica.
Però enguany, 2026, s'han afegit dos elements que la converteixen en singular: en primer lloc, un evident renaixement de la reivindicació independentista, amb una clara presència de joves als carrers, cosa que remarca la fi de la fatiga i d'una certa resignació després de l'aflicció dels darrers nou anys. Unit a això, un clar missatge contra els fanatismes i la ultradreta. Una resistència més enllà dels partits, institucions i societat civil a allunyar-se del fantasma del land de Saxònia-Anhalt, on la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD) ha obtingut el seu millor resultat des de la Segona Guerra Mundial, quedant a les portes de la majoria absoluta. Un partit obertament prorús, amb un programa per orientar les escoles i les institucions culturals cap a valors més tradicionals, l'expulsió immediata i massiva d'immigrants en situació irregular o amb antecedents i també dels que, tot i tenir nacionalitat alemanya, no s'hagin integrat.
El president Jordi Pujol ha reivindicat l'esperança en el futur, però a partir d'un país obert a tots els que viuen, treballen a Catalunya i volen ser catalans
El tsunami de Saxònia, diumenge passat, on viuen 2,1 milions de persones, té tota la pinta de propiciar un efecte catàrtic entre formacions polítiques amb la intenció d'establir noves bases que busquin un alineament dels partits democràtics, defensors de la democràcia liberal i els seus valors, davant els qui se situen a l'extrem contrari. No serà tasca fàcil, amb necessitats urgents d'algunes formacions. Però, en aquesta qüestió, la pulsió de Salvador Illa, Carles Puigdemont o Oriol Junqueras no ha sonat tan diferent. Un missatge de rebuig a la ultradreta després de l'aclaparadora victòria dels neonazis alemanys de l'AfD.
Aquesta serà la carpeta política dels pròxims temps a tots els països, i Catalunya no en quedarà al marge. Ja no n'està quedant al marge. Haurà de trobar el seu propi camí i caldrà una generositat política que fins ara no ha existit. Perquè és molt més fàcil arribar a conclusions sobre la situació actual compartides que plantejar una ruta comuna. En aquest sentit, la Diada també ha de servir com el reflex de la nació que volem. El president Jordi Pujol, que mai no parla debades, ha reivindicat l'esperança en el futur, però a partir d'un país obert a tots els que viuen, treballen a Catalunya i volen ser catalans. Voler ser com a nova estrella en el firmament si l'objectiu és "Ser un sol poble".