Quan l'11 de setembre del 2001 van caure les Torres Bessones de la ciutat de Nova York, el planeta va entrar gairebé sense saber-ho en una nova era. Una societat gens no acostumada a ser atacada al seu propi territori va patir la humiliació dels fanàtics d'Al-Qaida i del seu líder Osama Bin Laden, que van causar la mort de més de 3.000 persones i van sembrar el pànic en altres ciutats com Washington, la capital política per excel·lència, i van atacar ni més ni menys que el Pentàgon, la seu de la Defensa dels Estats Units. La resposta nord-americana es va produir en els mesos següents: a l'octubre la invasió de l'Afganistan i, el març del 2003, la invasió de l'Iraq. En cap de les dues incursions militars l'èxit no va caure del costat occidental com s'ha pogut comprovar amb el pas del temps. L'Afganistan no és avui un territori més segur i l'Iraq tampoc. Valors que es buscaven instaurar, com la democràcia, pertanyen al capítol d'assignatures suspeses.

Després de Nova York van venir els atemptats de Madrid (2004), Londres (2005), París (2015) i ara Brussel·les, per esmentar només les ciutats europees on els atacs gihadistes han estat més cruels. Ja hem après que tots som víctimes potencials i que els atemptats succeeixen de manera indiscriminada i en llocs on hi sol haver molta gent i el pànic pot expandir-se més ràpidament. A Brussel·les ha estat en una terminal d'aeroport i en una estació de metro. El més sorprenent és que fa tres mesos que la capital comunitària estava en estat de màxima alerta i que buscava el cervell dels atemptats de París i ha estat incapaç d'avançar-se a l'acció dels terroristes. Potser es pot parlar de fracàs de les forces de seguretat belgues però aquest és un debat que, sincerament, té molt poc recorregut. Això, a més, en uns moments en què la veïna França encara manté l'estat d'emergència, una situació excepcional des de la segona Guerra Mundial, i que no sembla que hagi de canviar. També, que la majoria dels països europeus mantenen nivells d'alerta importants i que s'han retallat drets i llibertats dels ciutadans.

Europa no té resposta i, gairebé sense adonar-nos hem passat de tenir un projecte polític europeu il·lusionant en construcció a començaments del mil·lenni a ser quinze anys després un mercat de 500 milions d'habitants. En aquesta diabòlica espiral, Europa ha perdut davant els Estats que marquen l'agenda, fixen prioritats i tanquen fronteres. I, mentrestant, Europa es fa petita i els populismes recullen vots d'una societat acovardida. Avui es ploren les víctimes de Brussel·les però tothom sap que som una societat massa vulnerable.