Fixar un rumb i seguir-lo. Aquest havia estat fins a dia d'avui un dels axiomes irrefutables de qualsevol actuació política mereixedora de ser considerada com a tal. Saber on es vol arribar, amb qui es vol anar, com es pretén arribar-hi i quan es pretén assolir l'objectiu. Quim Torra va arribar a la presidència de la Generalitat el 17 de maig de 2018, de manera imprevista i excepcional. D'això se n'han complert ara dos anys i l'anàlisi del seu mandat no pot fer-se sota vells paràmetres ja que és impossible deixar de banda l'anomalia democràtica que suposa fer-se càrrec d'un país en estat de xoc per la suspensió de l'executiu de Puigdemont i Junqueras, la dissolució de les institucions democràtiques d'autogovern i la presó o l'exili dels membres del Consell Executiu. A més a més, amb l'estat espanyol en contra i la implacable persecució judicial.

Feta aquesta excepció, són esgotadors els desacords entre els dos socis del Govern i en moltes ocasions costa saber quina orientació marca la brúixola de l'executiu. El mateix Torra havia de tenir la impressió que el temps per al qual va ser escollit estava arribant a la seva fi quan el passat 26 de gener, i sense que vingués a tomb, va obrir de bat a bat les portes del final de legislatura i va donar a entendre que els comicis catalans serien després de l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat, cosa que es va produir el passat 24 d'abril.

És obvi que entre gener i abril han succeït coses tan greus com la pandèmia sanitària que s'ha endut a Catalunya l'esquinçadora xifra de gairebé 12.000 vides i aquesta tragèdia humana s'encavalca ja amb la crisi econòmica que comença a assolar el territori i a mostrar un rostre devastador quant a l'ocupació, la desaparició de negocis, la inviabilitat per a desenes de milers d'autònoms i la destrucció de la nostra manera de viure. Els dèficits de la presidència i del Govern en moltes àrees de la seva tasca executiva hi són però també cal ressaltar la gestió de la crisi sanitària, que s'ha dut a terme amb encert i establint pautes de confinament que sovint han marcat el camí que després ha seguit l'Estat. El col·lapse de les residències de gent gran es debatrà ara al Parlament i molts protocols certament hauran de canviar.

En les últimes setmanes hi ha hagut un intens debat sobre la conveniència o no de convocar eleccions i tots els partits han fet públiques les seves posicions. El president, també. I Torra és, en última instància, qui les ha de convocar ja que és l'únic que té el botó nuclear, o sigui, la capacitat legal per cridar els catalans a les urnes. La seva decisió sembla, ara com ara, irreversible: mentre el Tribunal Suprem no entri en la recta final de la seva inhabilitació per la pancarta del Palau de la Generalitat no farà cap moviment. I no sembla probable, de fet és del tot improbable, que una moció de censura reverteixi aquesta situació.

Aclarida aquesta incògnita, el dilema és si aquest Govern ha d'arribar sense cap canvi al final de la legislatura, que no se sap quan serà, o si al contrari són necessaris alguns retocs per abordar la nova etapa, molt centrada en la crisi econòmica i en les necessitats socials de tot tipus. Em consta que a les dues ribes del Govern aquest debat, d'una manera informal però perceptible, està més o menys obert i que en un i un altre partit hi ha opcions a favor i en contra. També consta una cosa inherent a tots els presidents: és més fàcil parlar de canvis que fer-los.

Almenys, hi ha cinc raons per remodelar o ajustar el Govern. La primera és que si no hi ha eleccions, l'executiu necessita un impuls ja que arriba exhaust per la crisi sanitària. Segona, és necessari que es visualitzin millor les àrees de govern que guanyaran protagonisme ja que les prioritats no seran les d'aquests dos últims anys. Tercera, no hi ha d'haver cap obstacle a l'hora de, per exemple, fusionar departaments o crear-ne de nous. Els governs han d'estar al servei de les necessitats de la gent i això no s'hauria de perdre de vista.

Quarta, l'arrencada econòmica ha de ser la prioritat i és necessària una cohesió major entre els departaments ja que l'actual Govern serà jutjat preferentment per la gestió de la Covid-19 i per les bases que hagi establert per a la construcció del país que avui sembla triturat. I cinquè, la política d'anar tirant acabarà sent irrespirable tant per a JxCAT com per a ERC. Quan les persones tenen dificultats per menjar, l'esclat social pot acabar arribant. I aquesta situació seria del tot ingovernable i obriria el camí dels populismes.

El més difícil en política és gestionar els temps. Quim Torra i Pere Aragonés han d'acordar el rumb mirant més al futur que entretenint-se en el passat. I no hi ha gaire temps per a això.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat