A mesura que van passant els dies i ja amb un govern monocolor a Catalunya, Esquerra Republicana va ensenyant les cartes, que bàsicament són tres. La primera, el partit continua sent de matriu independentista, però s'imposa el pragmatisme polític per intentar créixer fora d'aquest espai ideològic. Oriol Junqueras ha desembarcat a fons copiant la fórmula de la casa gran d'Artur Mas amb la qual Convergència va incorporar el 2010 consellers com Ferran Mascarell, procedent del PSC, o anteriorment Jordi Pujol havia absorbit en els anys 80 i 90 des d'un Anton Cañellas, procedent de Centristes, a Antoni Fernández Teixidó, del CDS.

Junqueras ha fet també la seva proposta de casa gran incorporant Quim Nadal, Carles Campuzano i Gemma Ubasart. Un exsocialista, un exconvergent i una exdirigent de Podem. Un de cada frontera electoral que té Esquerra. Aquella operació política de casa gran d'Artur Mas va tenir un recorregut limitat, perquè el que realment li va funcionar electoralment va ser la pèssima gestió del tripartit d'esquerres entre el 2003 i el 2010, que li va deixar una veritable autopista després que al capdavant de la Generalitat hi hagués PSC, ERC i ICV. És obvi que Junqueras ha clonat aquella idea.

La segona carta té a veure amb els pressupostos de la Generalitat. Amb el pas dels dies s'ha anat rebaixant el to amb el PSC i també amb els comuns. Els comptes públics només poden sortir amb els socialistes i la idea d'una pròrroga que es va esbossar inicialment té dos inconvenients importants: obliga a jugar amb un pressupost restringit en un any amb eleccions municipals i trasllada una idea de debilitat extrema del Govern, que augmenta en tenir només el suport de 33 diputats de 135. Jéssica Albiach ha passat de dir que aquest era un Govern que naixia mort a reunir-se amb Aragonès per arribar a acords, i Salvador Illa ja ha establert les seves condicions, que són bàsicament no ser exclusivament un convidat sinó estar des del principi com a organitzadors del dinar. El PSC acudeix a auxiliar si s'endú una part gran del protagonisme.

La tercera i última carta que han mostrat té a veure amb la idea de guanyar temps. Primer va ser la taula de diàleg, que no ha servit de res més enllà d'ocupar milers d'informacions i articles d'opinió. Tothom sap que morirà de la mateixa manera que es va crear, sense cap acord en un referèndum i l'amnistia. Ara s'ha incorporat al debat polític i mediàtic l'acord de claredat amb l'Estat i el govern espanyol per acordar un nou referèndum, que el president Pere Aragonès va proposar solemnement al Parlament el setembre passat en el debat de Política General. Cap partit no ha comprat la proposta ni a Catalunya ni a Espanya, cosa que seria un motiu més que suficient per enterrar-la. Però no passarà. Davant l'aritmètica de 33 diputats, mirada llarga que permeti esquivar els problemes polítics més immediats i les votacions al Parlament.