Al cap de poques setmanes d'arribar al govern Pedro Sánchez via moció de censura, amb l'imprescindible suport dels independentistes catalans —juny 2018—, l'ufà president va rebre a la Moncloa el president de la Generalitat, Quim Torra. Una reunió bastant de compromís però que va obrir una via de comunicació a tres bandes entre la vicepresidenta, Carmen Calvo, el vicepresident, Pere Aragonès i la llavors consellera de Presidència, Elsa Artadi. Durant mesos, Calvo, Aragonès i Artadi van tenir un grup de Whatsapp, que vindria a ser una espècie de guia d'aquells mesos: des de la preparació de la famosa reunió de Pedralbes (tardor 2018), els diferents esborranys de la reunió entre Sánchez i Torra fins a incloure la referència a l'existència d'un conflicte sobre el futur de Catalunya (desembre 2018), la figura del relator (febrer 2019) i la negociació i el fracàs dels pressupostos generals de l'Estat (una setmana després).

Calvo, plenipotenciària a Moncloa encara que amb menys poder que la seva antecessora, Soraya Sáenz de Santamaría, aplicava als dirigents independentistes la política de l'accelerament i la frenada, en funció de l'impacte mediàtic que tenien les propostes que estaven en discussió. El grup de Whatsapp tenia dies de sorprenent silenci i es va aturar, almenys en aquesta primera fase, quan va tenir lloc el fracàs pressupostari després d'una empenta de la vicepresidenta que els independentistes no van acceptar, encara que sí que van expressar la voluntat inequívoca de continuar negociant. Encara que la part catalana sempre ha estat discreta, sí que van tenir la sensació, almenys en aquells dies, que des de Moncloa s'havia jugat amb ells i que la decisió d'anar a eleccions estava molt decidida. I així va ser. Una altra cosa és que els que es van empassar el gripau de la convocatòria electoral d'abril fossin ERC i JxCAT perquè van rebutjar els pressupostos.

He recordat diferents converses d'aquells mesos en sentir parlar aquest dilluns de la gestió del Govern espanyol amb l'Open Arms i com han marejat el vaixell oferint-lo primer desembarcar a Algesires —el port espanyol més allunyat i, quina casualitat, governat per PP, Cs i Vox—; segon, rectificant amb Balears i després culpant de tot el govern italià, que no és que no tingui culpa però res d'això no eximeix la penosa gestió humanitària espanyola. Diu Òscar Camps que Carmen Calvo vol vendre'ls com els dolents de la pel·lícula i que explica mentides flagrants com que l'Open Arms es va negar a desembarcar a Malta.

Amb la vicepresidenta també van ensopegar els d'Unidas Podemos quan un document de la formació morada per negociar la investidura es va manipular a Moncloa i allà on hi posava "propostes" va passar a ser "exigències" quan es va enviar als mitjans de comunicació. Són només tres exemples, però tots d'interlocutors diferents. Potser és que Calvo s'ha acostumat massa a dir una cosa i fer-ne una altra amb gran ajuda, de vegades, d'una certa apagada informativa.