Poc o res sabem del que es cou al palau de la Moncloa des que va esclatar l'informe de l'UCO de la Guàrdia Civil el passat 12 de juny. Una compareixença, sense preguntes, l'endemà a la seu del PSOE, al carrer Ferraz; una altra el dilluns 16, també a la seu del partit, responent algunes preguntes fins que abruptament la va donar per finalitzada al·legant que eren les cinc de la tarda i encara no havia menjat; i, finalment, sengles respostes parlamentàries a la sessió de control als portaveus del PP, Alberto Núñez Feijóo, i d'Esquerra Republicana, Gabriel Rufián. Això és tot en els últims deu dies, temps més que suficient perquè s'hagi generat una creixent rumorologia, mentre deixava la seva defensa a l'esfera mediàtica als seus ministres María Jesús Montero (vicepresidenta i Hisenda), Félix Bolaños (Justícia i Presidència) i Óscar López (Transformació Digital i Funció Pública).

Mentre aquest eixordador silenci parla per si mateix, no s'assembla en res a altres moments en què va graduar amb destresa el seu mutisme durant un temps. Sens dubte, el seu cum laude en aquesta matèria va ser la seva reclusió a la Moncloa el 24 d'abril de 2024, en els dies previs a l'inici de la campanya de les eleccions catalanes, durant cinc dies, amb una temptativa de dimissió pel cas de la seva esposa, Begoña Gómez. Després vam saber que tot va ser una estratègia molt ben dissenyada per guanyar suport popular davant dels casos judicials que li queien al damunt. Va ser, potser, l'últim moment que va tenir per situar un tallafoc entre ell i el Tribunal Suprem i qui sap si negociar un tracte judicial diferent.

Al búnquer de Moncloa no sembla estar trobant la poció màgica d'ocasions anteriors

El cas és que va continuar, els casos judicials es van multiplicar, els seus companys més lleials d'antany, els del Peugeot amb el qual va recuperar la secretària general del partit, aborden, a partir de dilluns, unes compromeses declaracions al Suprem, que poden acabar amb algun d'ells a la presó més aviat que tard, i al búnquer de la Moncloa no sembla estar trobant la poció màgica d'ocasions anteriors. Encara més, s'estén la sensació que la seva fama d'il·lusionista està arribant a la seva fi. Ho perceben els seus companys de partit, els seus socis de govern, els seus socis parlamentaris i els seus aliats puntuals.

Tots semblen voler desmarcar-se'n. Només cal escoltar aquest cap de setmana Yolanda Díaz, la vicepresidenta de Sumar, l'última a fer-ho amb una certa contundència verbal, temorosa d'algunes enquestes que ja assenyalen que la formació de Pablo Iglesias, Podemos, l'ha atrapat electoralment. Una cosa que no era tan difícil de preveure, ja que si a algú arrossega el PSOE, en la seva caiguda en els sondejos, és als que estan més a l'esquerra al govern espanyol i sense que es visualitzi que ho fan per alguna cosa més que unes cadires al Consell de Ministres. La maquinària dels morats té l'habilitat de treure petroli d'una situació objectivament pitjor: sense cap poder i sense influència mediàtica. Però, en canvi, el seu missatge clar i contundent contra la corrupció i el PSOE arriba més ràpidament a l'electorat que comparteixen. I al búnquer de la Moncloa —aquest en el qual va estar divendres el president Illa, encara no sabem gaire bé per què— ni hi van, ni hi volen anar.