La desorbitada sentència de l'Audiència de Barcelona condemnant l'exconseller d'Interior Miquel Buch a 4 anys i mig de presó i a 10 anys i 6 mesos d'inhabilitació absoluta, i a l'agent dels Mossos d'Esquadra Lluís Escolà a uns altres 4 anys de presó i 19 d'inhabilitació per fer d'escorta del president Carles Puigdemont a Brussel·les en el seu temps lliure, és una autèntica aberració jurídica i insostenible en el seu relat d'acord amb els fets viscuts en el judici. No hi havia, òbviament, motiu per a la condemna, ja que tot el relat que es fa en la sentència és especulatiu o fals, encara que es presenti com a fets provats.

En síntesi, estem parlant que Miquel Buch sent conseller va contractar Escolà com a assessor seu des de juliol del 2018 a març del 2020 i per aquesta feina va cobrar 52.712 euros. Hi havia una plaça per contractar-lo d'assessor? Sí. Va dur a terme una feina durant aquest temps? També. El que va fer en el seu temps lliure no forma part d'una cosa que hagi de ser jutjada per un tribunal a menys que cometés algun delicte, cosa que no va fer. Hi havia, a més, 14 informes de la seva feina d'aquests 20 mesos i per més que el tribunal en dubti de l'autoria, tampoc no ha quedat una base sòlida que fos invariablement així. El mateix serveix per a qualsevol opinió que hi pugui haver per part del tribunal o fins i tot dels investigadors dels Mossos sobre l'entitat dels informes. Encara que així fos, des de quan uns informes deficients acaben en una condemna judicial? Siguem seriosos, si us plau.

A Miquel Buch no se li ha impartit justícia, s'ha actuat amb revenja per ser qui és i, sobretot, per la persona a qui suposadament va ajudar: el president Carles Puigdemont. Com està també amb un procediment judicial en marxa el cap de l'Oficina de Puigdemont, Josep Lluís Alay, per un viatge que va fer a Nova Caledònia el 2018, amb motiu del referèndum que va celebrar aquest territori sota sobirania francesa, després de celebrar-se el de l'1-O, i pel peatge d'una visita als presos polítics de Lledoners que ascendia a 11 euros. Tot el que envolta Puigdemont sembla tenir en la justícia espanyola una legislació pròpia i ad hoc.

No és estrany, en tot aquest context, la pulsió que s'observa en el deep state amb el paper del president a l'exili en la investidura d'un president del govern espanyol i de la importància en la balança dels set vots dels diputats de Junts al Congrés dels Diputats. Aquest estat profund que davant de qualsevol canvi a la vista identifica molt bé qui són els seus enemics i que fa sorgir del fons del mar els seus servidors més fidels. Així veiem alineats i capitanejant el mateix vaixell tant Felipe González com José María Aznar. Pensen el mateix, volen el mateix i defensen el mateix en el cas de Catalunya. Un, de vegades, cada cop menys, amb guant de seda, i l'altre directament amb el garrot com el seu discurs principal.

En aquesta ocasió, han estat Miquel Buch i Lluís Escolà els injustament represaliats, que han ampliat una llista que, si la investidura de Pedro Sánchez arriba a bon port, la llei d'amnistia tornarà a la casella de sortida. Òmnium ha xifrat en 1.432 els beneficiats d'una llei d'amnistia, dels 4.400 represaliats per l'Estat que ha comptabilitzat, i que reflecteix en tota la seva cruesa l'actuació repressora d'un estat que només ha trobat en aquest ús de la força la manera d'inclinar les batalles a favor seu.