Absolem amb tots els pronunciaments favorables Gonzalo Boye Tuset dels delictes de blanqueig de capitals i falsedat documental pels quals havia estat acusat. Gairebé set anys després del matí del 21 d'octubre del 2019 —data en què la jutgessa de l'Audiència Nacional María Tardón va ordenar escorcollar el domicili i el despatx professional de Boye, una entrada difosa àmpliament pels mitjans per mirar de liquidar civilment l'advocat—, el tribunal que l'ha jutjat, format per tres magistrats de la sala penal, no només l'absol dels dos delictes dels quals era acusat, sinó que formula una desautorització contundent de la Fiscalia en desmuntar elements centrals de la seva acusació. Res, ni l'absolució, servirà com a atenuant d'un cas tan palmari de persecució de Boye perquè era l'advocat de Carles Puigdemont. L'onada judicial contra l'independentisme català ha tingut, certament, més casos com el de Boye, construïts artificialment o amb bases molt poc sòlides, però que posen els pèls de punta. I malgrat que tot hagi quedat superat per l'absolució del tribunal amb tots els pronunciaments favorables, val la pena recordar que la Fiscalia va mantenir fins al final del judici, el febrer del 2025, una petició de nou anys i nou mesos de presó.
Que la causa contra Gonzalo Boye tenia molt a veure amb la situació de ser l'advocat defensor de Puigdemont era una obvietat i així ho tinc escrit des del 2020. Que es tanqui en aquestes dates i que en les pròximes setmanes el Tribunal Suprem aixequi l'ordre de detenció del president a l'exili no és, lògicament, cap casualitat. La desescalada judicial —de vegades perceptible i d'altres no— està sent molt evident després de l'estiu, com si ara calgués tancar les carpetes amb tota promptitud. Recordem què era el cas Mito: la investigació d'una gran organització de narcotràfic presumptament dirigida per José Ramón Prado Bugallo, Sito Miñanco, dedicada a introduir cocaïna a Espanya i al blanqueig dels seus beneficis. Dins de la macrocausa, també es va investigar l'origen de gairebé 900.000 euros intervinguts a Barajas el 2017 quan anaven a ser traslladats a Colòmbia, i per aquest episodi va ser acusat, entre d'altres, Gonzalo Boye.
Que la causa contra Gonzalo Boye tenia molt a veure amb la situació de ser l'advocat defensor de Puigdemont era una obvietat i així ho tinc escrit des del 2020
Un cas que tenia tots els ingredients perquè, convenientment manegat, tingués la morbositat necessària. Narcotràfic i l'advocat de Puigdemont. Què podia sortir malament si informativament caminava sol? La nostra col·laboradora Elisa Beni, molts mesos més escèptica que jo, escrivia a les xarxes socials després de l'absolució de Boye: "La justícia, cal confiar-hi". Jo més aviat em pregunto: com s'ha pogut sostenir durant tants anys una acusació que demanava gairebé deu anys de presó contra un advocat quan la sentència conclou que el testimoni en el qual se sustenta fonamentalment la seva imputació mancava de corroboració en aspectes essencials i no era del tot veraç? Perquè calia que es demostressin dues coses especialment comprometedores per a Boye: que sabia que els diners procedien del narcotràfic i que va participar conscientment en la creació de documentació falsa per donar-li aparença lícita. La sala conclou que cap de les dues ha quedat provada.
La peça central acusatòria era un testimoni a qui el tribunal ha acabat restant credibilitat. La mateixa sentència diu que la imputació de Boye se sustentava fonamentalment en la declaració de Manuel Puentes. Però immediatament assenyala que part del seu relat manca de corroboració objectiva i que no la considera del tot veraç. Aquí es desmunta tot, ja que això és especialment seriós, perquè Puentes era qui col·locava Boye al centre de la suposada operació: reunions al seu despatx, utilització de pagarés/lletres per justificar els diners i participació en la signatura de contractes. La Fiscalia necessitava que aquest relat resistís el judici, cosa que no ha passat. També li calia que el punt de partida de l'acusació, amb aparença de seriós, resistís, cosa que tampoc no ha passat. Tampoc tenia consistència que, de cop, Puentes —que inicialment no havia incriminat Boye el gener del 2019— canviés la seva versió el juliol, quan va afirmar que Boye havia ideat els contractes. Era molt matusser, però ha arribat fins al final aquesta versió, amb la Fiscalia subscrivint-la. I, entremig, gairebé set anys horribles.