Una de les coses que menys s'entenen des de fora de Catalunya és l'estima que té a les seves tradicions i als seus records. I és normal que sigui així. Com necessitarà tenir un fil conductor permanent amb la seva història qui ha pogut prescindir-ne gairebé sempre? Qui no l'ha necessitada per reclamar el seu dret a ser. Catalunya, en canvi, no ha pogut prescindir de res, absolutament res, del que configura la seva identitat. L'estima a la seva història, a la seva cultura, a la seva llengua, als seus prohoms, als seus màrtirs... Ha hagut de fer-ho durant molts anys en la clandestinitat o enmig de permanents incomprensions. Per exemple, com ara, que se li neguen tantes coses, unes quantes, fins i tot, per primera vegada en les últimes dècades, i es persegueix judicialment els seus líders polítics.

Cada 25 de desembre, Catalunya compleix una d'aquestes tradicions: retre homenatge al president Francesc Macià al cementiri barceloní de Montjuïc en record del dia en què va morir, el 25 de desembre del 1933. Macià, conegut popularment com l'Avi, és 83 anys després de la seva mort un polític recordat i estimat més enllà de les formacions sobiranistes i independentistes. Com molt bé va recordar José Montilla quan era president de la Generalitat, durant la inauguració dels actes d'homenatge del 75è aniversari de la seva mort: "El somriure de Macià és inoblidable, estimava Catalunya i Catalunya l'estimava". Macià encarna a final del 2016 dos valors difícils d'identificar, ja que tenen en aquest món canviant d'avui dia un punt de quixotisme: una llarga vida de coherència personal en defensa d'una idea política i una insubornable capacitat de resistència.

Com a defensor dels drets nacionals i socials no es va plantejar quins anaven primer, ja que sense els primers era molt difícil defensar els segons. En el món de la informació instantània, coherència i resistència són de vegades valors que es difuminen, que es perden en uns quants caràcters. També en una estratègia mal explicada que fa que una simple parada acabi semblant molt més que una renúncia. Macià. Potser per això, ara més que mai aquest any és oportú aturar-se en Macià. En la seva figura i en la seva política. I rellegir la història d'aquells dies. Des de les polítiques erràtiques de la monarquia d'Alfons XIII fins a l'auge de la catalanofòbia profundament encoratjat per la política i pels diaris espanyols de l'època. Però això allà ja ho saben; aquí, de vegades, sembla que no tant.