La renúncia d'Elsa Artadi a encapçalar la candidatura de Junts a l'alcaldia de Barcelona per raons personals i que ha comportat, lògicament, la seva retirada de la política activa, ha agafat per sorpresa la direcció del partit i el grup municipal, que s'ha limitat a aixecar acta d'un problema més, en un moment tan important per a una organització política com és la pròxima celebració del seu congrés el pròxim 4 de juny. Artadi addueix esgotament, que no se sent amb prou força per continuar i que no està en condicions de continuar mantenint l'energia i intensitat amb les quals ha treballat en política els últims 11 anys, i els cinc últims en primeríssima línia.

No és fàcil per a una persona despullar-se així davant l'opinió pública. Perquè no se'n va per falta d'il·lusió, sinó perquè, encara que la política té moments agradables, en té molts altres que a més de desagradables un pot percebre'ls com a injustos. Alfredo Pérez Rubalcaba explicava que per ser polític i ocupar una posició preeminent en un partit cal estar fet d'una pasta especial. A altres dirigents polítics que han governat aquí i allà els he sentit expressar-ho amb frases diferents, però que, en el fons, representaven el mateix. Potser per això els denominats polítics professionals estan fets amb una amalgama especial i preparats per a totes les escomeses. Les dels de fora i sobretot les dels de dins. Ja deia Giulio Andreotti que hi ha amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i... companys de partit. Això és l'únic que no ha canviat de quan el polític italià ocupava fa ja molts anys sempre una posició preeminent al govern transalpí.

Artadi ha crescut políticament a l'ombra del president Carles Puigdemont amb tot el que tot això suposa, sobretot a partir de l'exili a finals d'octubre del 2017. N'ha estat l'ombra i la veu, la col·laboradora i moltes vegades també la confident. Qui sap, potser no és tanta casualitat que Puigdemont i ella s'apartin del partit en el mateix moment, encara que les raons i els motius siguin radicalment diferents. Encara que les expectatives de Junts a Barcelona continuaven sent baixes, la retirada de la candidata Artadi obre de bat a bat la necessitat de trobar-ne un relleu i d'haver de fer-ho en un context gens fàcil, perquè la capital catalana mai no ha estat una plaça fàcil de conquerir en unes de municipals. Artadi mai no s'ha enganyat sobre les dificultats de guanyar a Barcelona, però va acceptar el repte el 2019 deixant un càrrec amb molta més rellevància assegurada com el de consellera de Presidència. Allà va demostrar que tenir un càrrec no era el més important per a ella i que estava disposada a arriscar i sortir de la zona de confort en la qual estava.

És obvi que ja s'han posat en circulació diversos noms, començant per Xavier Trias, l'alcalde de Barcelona entre 2011 i 2015, els últims bons anys de la ciutat i a qui una campanya bruta i falsa, com després es demostraria, va apartar del càrrec. Altres noms s'han publicat, des d'Artur Mas a Joan Canadell, per citar-ne dos, però sembla difícil que aquesta carpeta es resolgui abans de la tornada de l'estiu, perquè el congrés de Junts, dividit en dues parts, el juny i el juliol, deixarà poc temps perquè adoptin altres decisions. També és obvi que l'orientació del congrés de Junts i l'elecció de la nova direcció obrirà o tancarà portes a candidats que en seran exclosos o s'autoexclouran.