Queda algú a Ciutadans? Ni a l'agost el partit taronja aconsegueix desaparèixer de les portades dels diaris i aquest dilluns hem conegut que qui va ser vicepresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio Aguado, abandonava la militància. Segons ha dit, ho fa per l'absència total d'estratègia, que és una manera de dir que Inés Arrimadas porta la formació a la seva fi i que després de les municipals de l'any vinent, el partit que aspirava amb Albert Ribera a menjar-se el món no existirà o serà tan petit que el seu paper serà insignificant.
Ciutadans va ser un partit que va néixer amb uns pocs i clars objectius: desestabilitzar Catalunya, provocar una guerra lingüística a la comunitat educativa i fer d'ariet de la repressió de l'independentisme. Les tres coses van ser ràpidament del grat del Madrid polític i econòmic però, sobretot, del mediàtic i judicial. Sense aquestes dues últimes potes, tot hauria estat molt més difícil, però el caldo de cultiu després de la majoria absoluta de José María Aznar estava a punt: era el moment d'atacar la convivència lingüística i alimentar la divisió entre catalans.
Ciutadans no havia vingut a construir res i per això no ha sonat estrany durant aquests anys que hagi estat definit com el partit de l'odi. Així, ha fet més política als tribunals —des de qualsevol jutjat a l'Audiència, el Suprem o el Constitucional— o als mitjans de comunicació —mai no li ha faltat una ràdio, un diari o una televisió com a altaveu per propagar el seu anticatalanisme— que als parlaments, inclòs el Parlament de Catalunya, on ni quan va tenir més diputats que cap altra formació política no li van servir per a res.
Diu Arrimadas que ofertes no li han faltat i que el fàcil és canviar de jaqueta. Suposo, perquè l'absència de principis ideològics li permeten un fàcil aterratge tant al Partit Popular com a Vox. El seu full de serveis ja el té complet i no falta gaire perquè tanqui i abaixi la persiana. Això sí, els pocs que encara queden al partit no la forcen a dimitir, que ganes sembla que en tenen moltes.