Abandona Espanya després de més d'una dècada ―va arribar a Madrid el 2010― com a corresponsal de The New York Times, Raphael Minder, un professional qualificat i preparat amb el qual he tingut l'oportunitat de conversar en diverses ocasions i intercanviar-hi punts de vista sobre la situació política a Catalunya i les relacions entre Catalunya i Espanya. Va fer un llibre recomanable en ple apogeu del procés en el qual va entrevistar unes 200 persones, amb la seva reconeguda meticulositat i preparació, titulat The Struggle for Catalonia: Rebels Politics In Spain, que li va proposar una editorial anglesa, que no ha estat traduït fins ara, i que en una traducció més o menys lliure seria alguna cosa així com La lluita per Catalunya: Política rebel a Espanya. El llibre i algunes declaracions que va fer, com assenyalar que amb la declaració unilateral d'independència del 2017, Catalunya havia sortit del marc legal espanyol però que no havia demanat a la gent que fes coses fora de la llei, i la seva insistència a presentar la societat catalana com a pacífica, tolerant, disposada a mobilitzar-se, però sense trencar, físicament parlant, res, va molestar a més d'un despatx.

Ara ocuparà la corresponsalia del Financial Times a Polònia, seguint l'empremta d'aquests periodistes tot terreny i amb un gran bagatge a l'esquena, fruit de l'estada a capitals com París, Brussel·les i Hong Kong, des d'on va cobrir la corresponsalia regional per a Àsia. Doncs bé, Minder, suís de naixement, ha relatat en una entrevista a El País els canvis més significatius d'Espanya des que va arribar el 2010 i ha deixat una frase que a la capital espanyola hauria de fer reflexionar més d'un i que demostra una vegada més la importància de tenir una visió periscòpica sobre els temes que apareixen a l'agenda política. Minder diu el següent: "Vaig arribar a una Espanya sense banderes i ara visc en un barri [de Madrid], Chamberí, on molts passegen un gos amb un collar de la bandera d'Espanya".

No és una frase fútil, ni una boutade de Minder. Reflecteix el renaixement d'aquesta Espanya casposa i nacionalista que va començar a activar Aznar amb la seva majoria absoluta l'any 2000, que es va regirar amb el nou Estatut que va iniciar els tràmits al Parlament el 2004, se li va passar convenientment el ribot al Congrés dels Diputats, va ser aprovat malgrat tot pel poble de Catalunya el 2006 i, finalment, va ser fet miques pel Tribunal Constitucional el 2010. Llavors Minder arriba a Madrid i assisteix a tots els cops de porta dels successius governs espanyols a aconseguir un pacte polític: primer va ser el rebuig al concert econòmic i després a acordar un referèndum d'independència, en línia amb el que havia obtingut Escòcia el 2014 després de l'acord entre el premier britànic, David Cameron, i el primer ministre escocès, Alex Salmond.

Aquesta Espanya que veu Minder des del seu districte de Chamberí, el més castís de Madrid i que rivalitza amb Lavapiés, que concentra en aquests moments el luxe immobiliari, i vota el PP el 56% dels seus veïns i a Vox gairebé el 9% en les últimes eleccions autonòmiques del 2021, és la que marca el relat de què fer i què no fer amb Catalunya. Ja no són els balcons del centre de Madrid amb banderes espanyoles per rivalitzar amb les independentistes que es van penjar a Catalunya a partir de l'any 2012. És, com diu Minder, una situació tan extrema com passejar els gossos amb la bandera d'Espanya i no com un signe d'identitat respectable com qualsevol altre, sinó com una reacció a una demanda plantejada per vies democràtiques per la societat catalana.