La multitudinària manifestació d'aquest dissabte a Barcelona en defensa de l'escola catalana ha tornat a treure desenes de milers de catalans al carrer i l'objectiu de reforçar el català davant de l'atac de l'Estat s'ha aconseguit, i s'ha enviat un seriós avís a qui ho vulgui escoltar: no hi haurà cap pas enrere. El model de convivència lingüística que és, en definitiva, de cohesió social ha costat molt de construir i la immersió a les escoles és un model irrenunciable i d'èxit. No ha estat una manifestació independentista encara que hi eren gairebé tots els independentistes. Tampoc sobiranista, encara que li han donat suport tots els que s'hi consideren. Ha estat, sobretot, una manifestació de l'àmplia i diversa comunitat educativa —la manifestació la convocava Somescola— amb suport de partits polítics i els principals sindicats.

Una agència de notícies, la nord-americana Associated Press, titulava la seva crònica sobre la manifestació: "Els catalans protesten contra la decisió de més espanyol a les escoles"; per explicar als seus abonats a tot el món que l'idioma castellà no està en perill i que el català és un símbol de la cultura pròpia, després de 40 anys de repressió durant la dictadura de Francisco Franco. Com pot ser que un mitjà de referència internacional i amb milers d'abonats a tot el món doni més claus als lectors perquè entenguin el conflicte, que molts dels diaris de Madrid, que necessitaran inflamar l'acció cívica i pacífica que han viscut aquest dissabte els carrers de Barcelona?

La manifestació d'aquest dissabte ha estat més important del que expressa que en època de covid i amb els contagis pujant clarament, desenes de milers de persones hagin sortit al carrer per defensar l'escola catalana. Com l'èxit del concert de Lluís Llach i una legió de cantants al Palau Sant Jordi. Llach, generós, idealista, inconformista i patriota ha pujat de nou una nit als escenaris, colrat ara en política, que li ha tret més que li ha donat, i ha demostrat que el lideratge, aquest que et fa connectar i connectar amb la gent, es pot tenir de moltes maneres, no només des d'un despatx oficial. I que a ell no el faran callar per més que es vulgui imposar un silenci, no sempre amb l'epicentre a Madrid.

Les mobilitzacions són sempre símptoma d'alguna cosa, com ho saben molt bé els polítics catalans i es resisteixen a aprendre els qui volen imposar un discurs únic més enllà de l'Ebre. Hi haurà un nou cicle de mobilitzacions si l'Estat espanyol persisteix en el seu atac frontal a la immersió i a la llengua pròpia del país. El catalanisme no ha agafat aversió al carrer, ni abaixarà els braços. Tampoc no acceptarà una desnacionalització de Catalunya, en un moment que tothom sap que la llengua és, en alguns aspectes, una última trinxera.

Hi haurà batalla pel català perquè sense la llengua i la cultura no es pot salvar la nació. Per això la manifestació és una bona notícia i una derrota per a tots aquells que volen una Catalunya dividida i sense un sentiment col·lectiu. Com diu sovint Jordi Cuixart, el flamant president d'Òmnium, esperant l'Estat hem de continuar reforçant la nació. És així de senzill i així de complicat. Units en la diversitat i convençuts que la batalla per la llengua i cultura catalana és una oficina de reclutament excepcional per tornar a aixecar-se.