El posicionament incert sobre la taula de diàleg expressat aquest dissabte pel vicepresident del Govern, Jordi Puigneró, eleva un grau més les diferències entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya respecte a l'únic instrument de negociació creat fins a la data entre els governs d'Espanya i Catalunya. La contundència de Puigneró avisant que si no hi ha avanços en la resolució del conflicte català "és evident que la taula de diàleg no durarà dos anys" deixa, a la pràctica, en paper mullat l'acord per explorar durant 24 mesos si la taula de diàleg és realment útil en la negociació entre els dos governs. El temps no serà aquest si no hi ha avanços significatius.

Esquerra s'aferra amb escepticisme a la seva proposta de la taula de diàleg, que té convocada la seva primera reunió per a la tercera setmana de setembre. La seva posició s'ha anat modulant a mesura que el govern de Pedro Sánchez emetia missatges cada vegada més confusos sobre l'abast de la taula de diàleg i reforçava la crítica als independentistes que necessita al Parlament, mal li pesi, una vegada que la seva intenció de disposar de geometria variable, com somiava a l'inici de la legislatura, se n'ha anat progressivament evaporant. Els nous ministres, amb posicions polítiques molt més de partit que els anteriors, emeten un discurs molt més ortodox i, si és possible, més centralista.

Malgrat la seva fràgil majoria, el PSOE no es veu encara amb l'aigua fins al coll i continua confiant que els republicans li continuïn facilitant la governació. Per això prova de convertir la taula de diàleg del conflicte català en una espècie de supercomissió de temes autonòmics que quedin encallats en altres comissions entre els dos governs. Només en la mesura que l'independentisme sigui capaç de fer un envit al voltant de la seva triple proposta d'amnistia, referèndum i autodeterminació, que a més és la que té el consens més ampli a Catalunya ja que té també l'aval de les dues entitats sobiranistes més importants -Òmnium Cultural i l'ANC- i el suport dels comuns és possible que el govern de Pedro Sánchez s'intimidi, cedeixi i accepti entaular una negociació mínimament seriosa.

Veurem com durant l'estiu gestionen ambdós partits el relat sobre la taula de diàleg que ja amenaça de ser el serial informatiu d'aquest mes d'agost. És cert que Pedro Sánchez s'ha fet il·lusions disposant d'una autèntica regadora econòmica amb els fons europeus Next Generation, però faria bé de no confiar-se, ja que el setembre i l'octubre acostumen a ser mesos àlgids de reivindicacions independentistes. I les engrunes que està posant a sobre de la taula poden acabar sent alguna cosa més que un problema si l'independentisme ha après algunes de les últimes lliçons de les quals, certament, per divisions o per falta d'estratègia, no ha sortit victoriós.