Pedro Sánchez ha vingut aquest dissabte a Tarragona a parlar-nos de la decadència de Catalunya, de la pèrdua d'una dècada amb objectius impossibles i de la marxa d'algunes empreses aquests últims temps pel desgovern. Amb les tres coses ha fet un còctel impossible, perquè era tan difícil com ajuntar l'aigua i l'oli, o l'oli i l'alcohol. Però Sánchez ho ha intentat, en algun moment amb una barra -perdó per l'expressió- impressionant. Mirem-ho: Es pot parlar de decadència de Catalunya? Clarament, no. I de retrocés econòmic? Si hagués utilitzat aquesta expressió fins i tot ens hauríem pogut posar d'acord, però Pedro Sánchez necessitava a més d'exagerar, tirar la pedra i amagar la mà.

És impossible contenir el retrocés econòmic de Catalunya amb les actuals regles de joc. Les tres vies per les quals podrien obtenir-se més recursos estan taponades pels governs espanyols, siguin del PP o del PSOE. La primera és el dèficit fiscal que té l'estat amb Catalunya i que se situa sobre els 16.000 milions anuals segons les estimacions que va presentar el Govern ara fa un any i referit als exercicis 2015 i 2016. Sempre he dit que em semblava un error per part de l'independentisme haver deixat de carregar un dia i un altre pel dèficit fiscal i no posar exemples del que es podria fer amb 45 milions d'euros diaris de més.

La segona via és el sistema de finançament autonòmic, clarament insuficient per a Catalunya i caducat el 2014, quan va expirar, i que des de fa més de sis anys està pendent de reforma. I la tercera, uns pressupostos de l'Estat perjudicials i, per rematar-ho, amb una execució pressupostària real absolutament escandalosa i fins i tot susceptible d'acabar als tribunals. Així, el període 2015-2018 va concloure que l'Estat havia executat el 65,9% mentre que a Madrid el percentatge va ser del 113,9%. Només una estratègia mil·limètricament acordada per PP i PSOE des de fa molts anys hauria pogut ser tan devastadora per a Catalunya. Però esclar, d'això Sánchez ni n'ha parlat.

També, si vol, podem parlar del que considera una dècada perduda. Esclar que es pot i n'hem de parlar. De fet, el fastigueig català que va provocar el desplaçament d'una part molt important de la societat catalana va venir, no per una dècada perduda, sinó per moltes dècades perdudes de Catalunya en les relacions amb Espanya. D'allà arrenca, es referma i es fa majoritari el bloc independentista. Perquè ja no s'entreveu cap solució amb la recentralització, l'harmonització i l'ofec econòmic. Per això la repressió no fa retrocedir el moviment: perquè Catalunya no pot acceptar impassible com se li impedeix competir en condicions d'igualtat en un mercat global.

De la marxa d'empreses, l'últim punt que ha esmentat Pedro Sánchez, val més no parlar-ne. Ell va formar part del 155 i d'aquella impúdica actuació del deep state amb el Rei encoratjant fins i tot alguna marxa i de la qual n'hi ha prou bibliografia. Després se n'han anat d'altres i també moltes han vingut i a més hi ha hagut la Covid-19 i un govern mirant-se el melic des de la Moncloa i inflexible a l'hora de rectificar algun dels problemes crònics apuntats aquí.