Si algun moment la política i l'ètica van tenir res a veure queda molt lluny de les desafortunades declaracions de Pablo Echenique assenyalant que no és necessària la creació d'una comissió d'investigació parlamentària sobre les revelacions de la CIA, Felipe González i els GAL "perquè tothom sap el que va passar". Es pot entendre que el que va passar per a Echenique no és gaire lluny del que va manifestar Pablo Iglesias el 2 de març del 2016 al Congrés dels Diputats i que va generar en el seu dia una gran tensió política: "El senyor Felipe González té el passat tacat de calç viva". Va ser una opinió gens forassenyada, certament, i ara ratificada per la CIA. Echenique deu tenir les seves raons per evitar la comissió d'investigació parlamentària, però tenint en compte que, en l'actualitat, el PSOE i Podemos són socis de govern a Espanya és molt fàcil sumar dos i dos.

La qüestió no és tristament, com planteja Echenique, que "tothom sap el que va passar" i que per això potser pensa que és millor no remoure el passat. Si això es fes en altres latituds i en altres moments, molts se n'haurien sortit de franc molt fàcilment. No fa falta posar-ne exemples, cadascú pot posar els seus i la història n'està atapeïda. Potser s'oblida que hi va haver terrorisme d'Estat i morts pel mig, amb la qual cosa, a més, el pronunciament acaba sent un insult a les víctimes. Si seguíssim el seu consell al peu de la lletra, quin sentit tindria recuperar la Memòria Històrica? No en tindria cap perquè, utilitzant les seves pròpies paraules, tothom sap què va passar.

Deixar-se endur per una ànsia per tapar qualsevol debat per no aparèixer com un soci de govern deslleial, no es pot acabar convertint en una aparent carta blanca per enterrar coses tan greus com blanquejar el terrorisme d'Estat. La nova esquerra no hauria d'anar tan de pressa si no vol quedar confosa massa ràpid en una mena de PSOE-bis. D'aquell moviment del 15-M, desacomplexat, rupturista i republicà en queden cada cop menys coses, ja que l'establishment té les seves pròpies regles i no deixa apropar-se al poder els que li són incòmodes. Podemos es troba en aquest difícil equilibri entre representar aquella il·lusió o acabar regalant sèries de televisió al rei Felip VI.

Potser un dia hauran d'escollir entre un nou reformisme o una ruptura, entre monarquia i república, o entre el dret a decidir o l'uniformisme espanyol. A tot això li donen allargues i més allargues, sense que hi hagi cap noció del temps, perquè ara es tracta, deuen pensar, de gaudir del poder. Però la línia de blanquejar el terrorisme d'Estat i fer de fer el cor fort hauria de ser infranquejable per a ells, que tantes lliçons han donat, políticament i, sobretot, èticament parlant.