A pocs governants els deuen quadrar tan bé, i deu estar-hi tanta gent d'acord, aquests quatre qualificatius a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso: pèssima gestora, mala política, mandatària desastrosa i irresponsable. Díaz Ayuso, que ja va provocar el passat mes de març una situació explosiva en la gestió del coronavirus a la capital d'Espanya, que va esquitxar com una ona explosiva imparable totes les autonomies, està a punt de fer doblet sis mesos després. Madrid és ja de molt el perill exponencial més alt d'Europa per a la propagació de la pandèmia i això, a hores d'ara, ja ho sap tothom. Aquella primavera també se sabia però la por escènica del govern espanyol a tancar la capital d'Espanya, quan les decisions polítiques pesaven clarament més que les sanitàries, ho va aturar. L'ona expansiva d'aquell lamentable error va acabar esquitxant-nos a tots i, encara que sigui dur expressar-ho així, es va acabar pagant en el nombre final de víctimes que es van registrar abans de l'estiu. Ara, el decret d'alarma territorial, que ha autoritzat el govern espanyol, permet fer una intervenció de cirurgia perimetral controlada en una única autonomia, però cal fer-ho ràpid.
No és una bona notícia que tant Isabel Díaz Ayuso com Pedro Sánchez s'hagin citat aquest divendres a parlar de tot això dilluns vinent -deixant passar més de 72 hores!- quan plou sobre mullat. Una simple dada que ens és molt pròxima i tampoc no fa tant temps que va passar: Lleida, la capital del Segrià, es va confinar amb al voltant del 150 casos per cada 100.000 habitants; Madrid té aproximadament un miler de casos -gairebé set vegades més- pel mateix nombre d'habitants i Sánchez i Ayuso decideixen deixar la decisió per a després del cap de setmana. Comença a ser hora que no des de la perifèria sinó des de Madrid es cridi a la responsabilitat a qui ens està causant tant perjudici a tots, i una bona prova d'això són les notícies en el sentit que la sanitat madrilenya ja està desbordada, es comencen a desplaçar a malalts amb altres patologies i a cancel·lar-se intervencions previstes. Això ja ho hem viscut en el passat i és el pas previ al caos que es va produir llavors, per més que es volgués expandir per tota la geografia la responsabilitat d'una mala gestió que va tenir inicialment el perímetre més important de la pandèmia a Madrid i la seva perifèria.
Una portada d'agost del 1975 -fa la barbaritat de més de 45 anys- de la revista satírica Hermano Lobo, que s'inspirava en el setmanari francès Charlie Hebdo i que era de referència en el tardofranquisme, dibuixava un acudit de l'avilès Ramón Gutiérrez Díaz, el llegendari dibuixant d'aquella publicació que firmava indistintament com Ramon o R, on es veia un poderós de l'època amb tot l'uniforme del moment i s'adreçava a tot un grup de persones que bé podrien ser treballadors o ciutadans normals. Des d'una espècie de tribuna, els advertia amb la següent amenaça: O nosaltres o el caos! Com a única resposta, la multitud contestava en massa: El caos! El caos! I, aquell, des del seu faristol, sense immutar-se, replicava: Tant li fa, també som nosaltres. De vegades, una simple vinyeta, encara que faci 45 anys de la la seva publicació, fa molt més que qualsevol altra manera d'expressió per explicar la realitat.
