Balanç de final d'any de Pedro Sánchez i missatge nítid del president del govern espanyol: "És de sentit comú, no? La prioritat de la ciutadania és la superació de la pandèmia. Aquesta és la urgència. La taula de diàleg? Ja els direm quan es reunirà". Ho podia dir més alt però no pas més clar: l'exigència del president Pere Aragonès apel·lant a la urgència de la reunió haurà d'esperar i l'any s'iniciarà exactament com va acabar: sense novetat en el calendari, sense notícies de què figurarà a l'agenda de la cita i xutant la pilota altre cop endavant com és marca de la casa, o sigui, de la Moncloa.

El missatge de Pedro Sánchez ha tingut el complement en les paraules pronunciades des de Barcelona pel líder del PSC, Salvador Illa. El líder dels socialistes catalans ha enviat un missatge clar al president sobre els límits de la taula entre els dos governs: amnistia i autodeterminació ni són factibles ni són el camí i, a més, són impracticables. El meló de la taula de diàleg comença així a entrar en un cul-de-sac i tot apunta que serà imprescindible practicar-li la respiració assistida si es vol continuar venent-la com una oportunitat per superar el conflicte entre Espanya i Catalunya.

Com que serà, segurament, el meu últim article de l'any parlant de la taula de diàleg, aprofito per fer les següents reflexions: primera, encara que és cert que només portem uns mesos de legislatura, al febrer farà un any de les eleccions del 14-F, i no hi ha ni el més mínim indici que el govern espanyol se la prengui mínimament seriosament i només l'està utilitzant per propagar un inexistent diàleg que no practica.

Segon, l'independentisme —en aquest cas Esquerra, perquè només ells són presents a la taula— ha d'exigir proves concretes que hi ha avenços en els temes per als quals es va constituir i que no són altres que referèndum, amnistia i autodeterminació. No és una taula sectorial sobre conflictes autonòmics que, sens dubte, són molt importants, però ja tenen múltiples fòrums per al debat. Aquesta és una taula política per parlar de política, per més que el PSOE fugi com un gat escaldat d'aquests paràmetres que, d'altra banda, li originen conflictes territorials en una àmplia base del partit.

Tercer, la taula de diàleg tampoc no és per parlar dels fons New Generation i de la seva descentralització. El govern de Pedro Sánchez no pot mercadejar com està fent, i la gestió a Catalunya depèn de la Generalitat, que hi ha de tenir un paper clau. En política la confiança es guanya en el dia a dia i el president del govern espanyol no pot continuar actuant com si tingués un xec en blanc. Algú li ha de dir que no el té mentre fa i desfà a la seva en temes crucials com el català i la llei de l'audiovisual, per posar-ne dos exemples.

I quart, l'independentisme ha de sortir del bucle que el porta a una permanent guerra fratricida. Començar l'any d'una manera diferent de com l'acaba hauria de ser una obligació dels tres partits i una exigència dels seus electors. Cal dir-lo clar: la ciutadania espera que l'espectacle partidista i de curta mirada no duri gaire temps més. Al davant hi ha un llarg camí i un 2022 que portarà sorpreses i de les importants.