Sempre s'havia dit que en política jugar amb l'ambigüitat quan s'assolia un acord era una manera d'anar avançant, perquè, en algun moment, es podria arribar a fer la millor interpretació possible. Més enllà que aquesta màxima política pertany a altres temps, la realitat ens ha apropat perillosament al contrari, almenys en el cas de Catalunya, i no només en aquests últims cinc anys, els que van des del referèndum de l'1-O i el judici del procés del Tribunal Suprem. Ve de lluny, almenys des de la majoria absoluta d'Aznar, l'any 2000, que l'ambigüitat legislativa ha jugat en únic bàndol i els perjudicats sempre han estat a 600 quilòmetres de Madrid.

Dels centenars de declaracions de polítics, articulistes, comentaristes, catedràtics acreditats, professionals del dret, fiscals i jutges que s'han fet aquestes últimes hores només hi ha un denominador comú a l'hora d'analitzar la supressió del delicte de sedició en el Codi Penal i la substitució per un delicte de desordres públics agreujats: cadascú ho interpreta com vol o com li interessa, ho valora com li sembla i tots arriben a molt diferents conclusions. A vostès, segurament, els haurà passat una cosa similar i el seu estat d'ànim haurà anat canviant a mesura que es volia informar més sobre el canvi legislatiu.

Si a més sabem que els qui han d'aplicar-lo en el futur quan surti de l'aprovació a les Corts seran els jutges, i en els casos de més transcendència l'Audiència Nacional o el Tribunal Suprem, és normal que hi hagi qui estigui intranquil. Jo puc ser fàcilment un d'ells quan he vist amics meus haver d'anar a la presó acusats injustament de rebel·lió i acabar condemnats per sedició i malversació i inhabilitats durant molts anys en un intent de propiciar una mort civil en vida. També he vist com s'intentava extradir els exiliats, i sort han tingut de les justícies de diferents països europeus perquè les euroordres no complissin l'objectiu i ja estiguessin en una presó espanyola.

Els que no han parlat són els que tenen més a dir, els jutges de la Sala Tercera del Suprem i els fiscals del mateix tribunal. En tot cas, hem sabut alguna cosa a través de periodistes que solen tenir bona informació del que es cou en l'entorn de Manuel Marchena o del fiscal Zaragoza. I és aquí on poden aparèixer nous riscos per la via de la rebel·lió, un cop s'ha eliminat el delicte de sedició. Només fa falta recordar que la fiscalia del Suprem va mantenir en l'escrit de conclusions del judici del Suprem la rebel·lió, encara que el Suprem va considerar que el delicte era de sedició. Amb aquests precedents i les penes de delictes públics agreujats no és estrany el guirigall d'opinions creuades.