La consellera d'Acció Exterior, Govern Obert i Transparència, Victòria Alsina, amb poc soroll i notable eficàcia, fa aquests dies un complicat viatge a Israel després que el Parlament de Catalunya aprovés el mes de juny passat una extemporània resolució en la qual acusava Israel de practicar l'apartheid. Va ser l'únic legislatiu d'Europa que s'ha pronunciat en aquests termes. La posició del Parlament va tenir el suport dels diputats d'Esquerra, el PSC, els comuns i la CUP; l'abstenció de Vox i Ciutadans i l'únic vot en contra dels parlamentaris de Junts per Catalunya. El viatge tenia, per tant, prou ingredients per tirar per terra l'esforç d'obrir una oficina de la Generalitat a Tel-Aviv, de fort contingut simbòlic i econòmic, després de la irritació dels israelians, que ha anat minvant a mesura que Alsina ha repetit una vegada i una altra que la posició del Parlament en aquella resolució aprovada no era ni la del Govern català ni la de la ciutadania.

Després de quatre dies de visita, que ha inclòs també un viatge llampec a Cisjordània per visitar projectes finançats amb fons de cooperació catalana, els greuges han desaparegut i la inequívoca posició de la consellera d'Exteriors ha desembocat en una agenda política de contactes significativa, després que des de l'any 2013, quan hi va viatjar el president de llavors, Artur Mas, cap altre membre del Govern no hagi fet una visita oficial a Israel. Potser, el gest polític més significatiu més enllà de les entrevistes amb ministres, i representants de grups parlamentaris, el principal think-tank del país (l'Institut d'Estudis de Seguretat) i nombrosos actors de la vida política, social i econòmica, ha estat la insistència d'Alsina defensant la inequívoca posició de l'executiu català amb un soci a la Mediterrània com Israel. Com que en diplomàcia els èxits es mesuren amb gestos, no ha passat desapercebut que en l'última visita del viatge, amb l'alcalde del Tel-Aviv, Ron Huldai, aquest la rebés amb només dues banderes al despatx oficial i al mateix nivell protocol·lari, la israeliana i la catalana.

És obvi que més d'alguna butllofa deu haver rebentat en alguns sectors polítics catalans el viatge d'Alsina, perquè no es veu cada dia que un membre del Govern desautoritzi contundentment la posició del seu soci parlamentari i menys en política internacional. És cert que aquí Junts es retroba amb una posició molt antiga dins de l'espai que ells també representen, i no fan més que seguir l'empremta ja iniciada per Jordi Pujol als anys vuitanta. Però la situació tampoc no és la mateixa de llavors i ara es tendeix més a nedar i guardar la roba, com explica el fet que des del 2013 hi hagi hagut una espècie d'al·lèrgia sobrevinguda amb Israel. En un assumpte en el qual, a més, s'hi ha d'afegir que l'esquerra catalana és fortament antiisraeliana.

El mes de març passat, la Generalitat va aprovar l'obertura d'oficines a l'exterior a Andorra la Vella, Dakar, Pretòria, Brasília, Tòquio i Seül, amb la qual cosa passarà de 14 a 20. El viatge d'Alsina situa la d'Israel a la rampa de sortida per convertir-se en una nova ambaixada catalana per als mesos vinents. Superarà així l'actual oficina comercial a Tel-Aviv que té un sentit estricte d'oficina exterior de comerç i inversions i que depèn d'Acció, una Agència per a la competitivitat de l'empresa. El desplegament del mapa de les ambaixades catalanes, que s'ha hagut de recompondre del tot després de l'extinció que va suposar l'aprovació de l'article 155 de la Constitució el 2017, manté una velocitat de creuer més que acceptable en una matèria que mai no és fàcil i en la qual Madrid sempre mira com impedir tot el que és projecció de Catalunya a l'exterior al marge d'Espanya.