Hi ha dues maneres de veure els esports: els partits d'equip, en els quals un se sent aficionat d'uns colors determinats; i els individuals, on l'únic que compta és l'esforç de cada esportista, l'empatia al terreny de joc, la capacitat de superar adversitats, d'arribar al cim, de ser un número u en alguna disciplina. Així, un pot ser del Barça, de Marc Márquez i de Roger Federer; i un altre pot ser del Barça, de Fernando Alonso i de Rafa Nadal.

De la primera disciplina, les d'equip, un neix i mor sentint els mateixos colors. Alegrant-se per les seves victòries i enfadant-se per les seves derrotes. El sentiment culer, a més, porta associat, en general, una fòbia al Madrid, una sensació que és recíproca i que només és comprensible pels que viuen l'esport com una rivalitat sense fronteres. Últimament, el barcelonisme ha acollit com el més semblant a un club germà el Manchester City, ple de blaugranes de cor com són Pep Guardiola, Ferran Soriano i Txiki Begiristain, i que a més ha creat un compte de Twitter en català.

En els esports individuals, com el ciclisme, l'automobilisme, el tennis o la Fórmula 1, un sol gaudir de la passió per la perfecció i, de tant en tant, d'assistir al naixement d'una figura fulgurant, amb opcions serioses de marcar una època i convertir-se en una estrella planetària. L'èxit d'aquest diumenge del murcià Carlos Alcaraz, 20 anys, a la final de Wimbledon davant el totpoderosíssim Novak Djokovic —36 anys, 94 títols i 23 Grand Slams, una plusmarca històrica— no és fruit de la casualitat. És el seu segon Grand Slam després de l'assolit a l'Obert dels Estats Units el mes d'agost passat i ocupa la posició número 1 de l'ATP.

Alcaraz està cridat a marcar una època i substituir en l'elit tennística Rafa Nadal —22 Grand Slams i 36 títols Masters 1000— si les lesions el respecten. La seva victòria després de cinc apassionants sets davant Djokovic ha estat tot un espectacle i impròpia d'un jugador que acaba de fer 20 anys. La seva força mental és xocant en un esportista tan jove a qui se li suposa sobretot força física a doll. Djokovic no va poder amb el murcià, sobretot, perquè en els moments decisius del partit va ser més fort que ell. I això, en aquests nivells d'exigència i davant d'un esportista la principal fortalesa del qual és el domini dels temps en un partit, és una cosa extraordinària.