Després de vuit anys i cinc mesos al capdavant del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), el càntabre José Félix Tezanos Tortajada, amb 80 anys, està a punt d'acomiadar-se del càrrec com va arribar i posar l'epíleg a una presidència marcada per la polèmica sobre la independència de l'organisme. Tezanos ha presentat, just el dia en què s'iniciava la campanya electoral amb la tradicional enganxada de cartells, una macroenquesta amb un total de 45.074 entrevistes, una barbaritat de persones i sens dubte la més important realitzada a Espanya, que concedeix al PSOE un avantatge de 7,8 punts sobre el PP i deixa el PP i Vox sense majoria absoluta. Un escenari que contradiu les principals enquestes privades i que obliga a qüestionar-la, ja que, a més, el biaix de la mostra és excessiu i no té correccions. Una cosa especialment preocupant perquè, segons alguns càlculs, estaríem parlant d'un cost del voltant de dos milions d'euros i té tota la pinta de ser tan sols un element propagandístic del govern espanyol.
La veritat és que Tezanos tampoc ha enganyat ningú: Sánchez va nomenar president del principal organisme demoscòpic públic d'Espanya qui fins aleshores era responsable d'Estudis i Programes de la direcció federal del seu propi partit. No hauria de ser possible que això succeís, però aquí les portes giratòries semblen no comptar. El PP, quan va manar, tampoc va seguir unes pautes molt més pulcres, sobretot amb els diferents governs de José María Aznar. Pilar del Castillo va presidir el CIS entre 1996 i 2000; posteriorment va ser ministra d'Educació i, més tard, col·laboradora de FAES, el laboratori conservador. S'assembla, però està un esglaó per sota, ja que Tezanos era directament membre de l'Executiva Federal del PSOE quan Sánchez el va nomenar president del CIS. Val la pena recordar que el gener del 2026 el PP va proposar que no pogués presidir el CIS ningú que hagués ocupat càrrecs polítics durant els cinc anys anteriors. Espero que, si Feijóo governa, s'apliqui aquesta recepta.
Perquè és evident que la proximitat al partit governant ha acabat comprometent la independència i la credibilitat científica d'una institució pública que històricament havia gaudit d'un cert prestigi. El CIS ara actua més com una màquina de propaganda i els encerts són mínims. Així, la discrepància és enorme: el CIS dona un avantatge de 7,8 punts al PSOE; la mitjana privada dona un avantatge de 4,2 punts al PP. Són dotze punts de diferència en la distància entre els dos principals partits. El problema de Tezanos no és simplement que doni guanyador al PSOE, sinó que la seva estimació dibuixa un escenari de governabilitat radicalment diferent del que presenten les enquestadores privades. Això exigeix examinar la seva metodologia i comprovar fins a quin punt les dades originals justifiquen l'estimació. La pregunta pertinent només pot ser una: està Tezanos mesurant l'opinió pública o intentant influir-hi a disset dies de les eleccions? Si falla estrepitosament en el seu vaticini, haurà de donar alguna explicació o n'hi haurà prou amb una mera disculpa? Hauria de ser el primer cas, perquè només enguany el CIS ha disposat d'una quantitat enorme: 18,36 milions d'euros.
El problema és que l'Estat financi una institució la credibilitat de la qual està en entredit des del primer dia i que, en lloc d'aclarir els dubtes sobre la seva necessària independència, els alimenta amb cada nova enquesta
I si obrim el focus una mica, el CIS ha rebut 82,8 milions d'euros en fons públics entre 2018 i 2025, el temps que Tezanos ha estat al capdavant i que ara es disposa a tancar amb la credibilitat dels seus pronòstics electorals sotmesa a una controvèrsia permanent. La qüestió de fons és si un organisme públic pot conservar la seva autoritat científica quan les seves estimacions electorals es converteixen, de manera recurrent, en un argument favorable al govern que va nomenar el seu president. Perquè, al final, l'únic problema no és que Tezanos s'equivoqui, cosa que, en un moment o altre, ha succeït a totes les empreses d'enquestes. El problema és que l'Estat financi una institució la credibilitat de la qual està en entredit des del primer dia i que, en lloc d'aclarir els dubtes sobre la seva necessària independència, els alimenta amb cada nova enquesta. Si es vol alguna cosa diferent en el futur, caldria treballar en diverses modificacions imprescindibles.
Aquí van diverses idees: elecció del president per una majoria qualificada del Congrés com, per exemple, tres cinquenes parts de la Cambra, per obligar a un acord entre govern i oposició; un mandat de sis anys no renovable per desvincular-lo del calendari electoral i de la durada de les legislatures; una incompatibilitat real amb càrrecs de direcció de partits, almenys durant els cinc anys anteriors al nomenament; i, finalment, una auditoria científica independent a càrrec d'un comitè d'especialistes que examini periòdicament els procediments d'estimació, les ponderacions i els resultats, comparant-los amb els resultats electorals reals. Dubto que això interessi cap govern, que sempre prefereix controlar les coses a canviar-les. Però no hi ha altre camí que aquest si es vol fer bé.