El tancament de Nissan és una pèssima notícia per a l’economia del país i per als milers de famílies que se n’aniran al carrer. El Govern farà bé en provar d’evitar-ho fins l’últim moment. Molt probablement, però, no se’n sortirà.

Nissan hauria de servir com a avís de l’emergència que arriba —i arriba molt ràpid: una reestructuració massiva del sector de l’automòbil arreu del món que deixarà en una raresa els cotxes de benzina, com la revolució dels smartphones va arrasar líders històrics com Nokia.

La revolució elèctrica, com totes les revolucions, suposa riscos per a la indústria de components d’automoció catalana. Alhora, és una oportunitat enorme per tornar a situar-se al capdavant de la innovació europea. Com es pot fer? Aquí apunto algunes nocions de com funciona la indústria del cotxe elèctric, quines oportunitats suposa, i què poden fer les administracions catalanes per aprofitar-les.

Més simple que el de benzina

El motor del cotxe elèctric és molt més simple que el de benzina. Es pot entendre com un smartphone amb rodes. Com la dels telèfons, la indústria de l’automòbil elèctric es basa en dues potes: bateries i programari (el software).

Les bateries depenen de dos factors: la innovació tecnològica i l’escalament de la producció. Per la banda de la innovació no hi tenim res a fer. Tesla, Northvolt o CATL acumulen molts anys treballant amb universitats britàniques i americanes. Estan a anys llum de qualsevol cosa que puguem improvisar. CATL, per exemple, ja ha començat a produir bateries sense cobalt, cosa que en redueix el preu i, sobretot, n’elimina la dependència de les ”mines de sang” del Congo, controlades per màfies armades que esclavitzen menors.

Tanmateix, Catalunya sí que podria participar en l’escalament: calen fàbriques cada vegada més grans i més automatitzades per a produir bateries molt barates i trencar la barrera dels 100 dòlars per kW/h, xifra màgica que, segons els analistes, marcarà el moment en què els cotxes elèctrics seran més barats que els de benzina. Bloomberg preveu que això passarà el 2022, o sigui, JA. Els terrenys de Nissan a la Zona Franca i a Montcada, especialment el centre logístic de La Llagosta, són prou grans per a que un consorci de bateries internacional hi pugui invertir i pujar-nos al futur.

Software. Si al mercat de smartphones hi conviuen el sistema d’Apple pels iPhones i l’Android de Google per a gairebé tota la resta de marques, en els propers anys el sector de l’automòbil també tendirà a dos o tres sistemes operatius com a màxim. Tot un gegant com Volkswagen ja ha patit de valent per desenvolupar el seu propi programari, així que probablement els sistemes que sobreviuran seran el de Tesla i el de Google. La resta seran marginals.

Això obre un ventall enorme per desenvolupar i adaptar aplicacions concretes que et baixaràs al sistema operatiu del cotxe, aplicacions que millorin la conducció automàtica, la planificació de rutes, l’entreteniment a bord o –literalment— qualsevol cosa que es pugui imaginar un emprenedor. A Catalunya, gràcies al congrés de mòbils i a l’impuls del 22@, hi tenim un conjunt d’empreses important que desenvolupen aplicacions i jocs mòbils que hauran d’adaptar-se a l’automoció.

Per a que Catalunya pugui aprofitar aquesta revolució, caldrà estar més atents a les oportunitats que durant els darrers 10 anys, i que no se’ns en escapi ni una, però també podem començar per aplicar polítiques senzilles que en facilitin la transició. Com aquestes:

Per aprofitar la revolució elèctrica

1. Donar totes les facilitats a Volkswagen per a reconvertir una part de la fàbrica de Martorell en plataforma elèctrica on es pugui produir la propera generació de models Volkswagen, Seat i totes les marques del grup.

2. El Seat El-Born serà el primer cotxe elèctric de masses dissenyat a Catalunya (encara que no es produeixi físicament aquí). Ja l’hauríem d’estar veient per tot arreu associat a Barcelona, abans que Volkswagen canviï d’opinió. Dit d’una altra manera, en comptes de fer cartells de colors de 17.000 euros, podríem apujar-nos l’autoestima ensenyant que Barcelona sí que participa en la revolució elèctrica.

3. Admetre només propostes de vehicles elèctrics als concursos públics per a la renovació de flotes d’autobusos, cotxes de policia, bombers, etc., imposar-los-hi un preu màxim i estar disposats a que el concurs quedi desert. La notícia que un concurs d’autobusos elèctrics ha quedat desert perquè totes les ofertes eren massa cares alertarà els més innovadors.

4. La infraestructura de càrrega és la millor publicitat per al dia a dia. S’ha de “veure”, ha de tenir llum i ha d’estar patrocinada per cada empresa elèctrica que així ho desitgi, des de Som Energia o Factor Energia fins a Endesa o Naturgy. Això també accelerarà la inversió en nous punts de càrrega.

Per aprofitar l’escalament de bateries

5. L’Incasòl i el Consorci de la Zona Franca haurien de recuperar immediatament els terrenys de Nissan (encara que la fàbrica funcioni fins al desembre) i oferir-los gratuïtament als desenvolupadors punters de bateries per a que hi construeixin una gigafactoria. No és res estrany, és el que estan fent estats dels EUA i països gens sospitosos d’ultraliberalisme, com Suècia. Si ho aconseguíssim, caldria facilitar la connexió amb les universitats i l’FP dual per a que els nostres enginyers i graduats hi treballin.

Per atraure i fer créixer desenvolupadors de software

6. Barcelona ha estat pionera amb les superilles, però es podria dedicar una superilla específica només per a cotxes elèctrics, idealment al 22@ (o una ciutat de l’àrea metropolitana que vulgui ser més business friendly, com l’Hospitalet o Badalona), amb llibertat total per provar noves tecnologies, com els sistemes d’autoconducció.

7. Les institucions poden organitzar un concurs per a desenvolupadors d’apps per a cotxes, on s’hi puguin presentar empreses i autònoms de tot arreu, amb el compromís de provar la nova app a Barcelona.

8. Ampliar les llicències de moto sharing, de tricicle sharing i del-que-sigui sharing, sabent que moltes no se’n sortiran, però que la innovació dels sistemes sí que quedarà.

L’oportunitat hi és, ara ens toca a nosaltres decidir si hi volem pujar, o ens quedem aturats lamentant-nos perquè Nissan no ens estima.