Entre dos sistemes impositius que generen un mateix resultat, cal triar el que tingui menors costos operatius. Tot i que la subscric al 100%, l’afirmació no és meva sinó de James Mirrlees, premi Nobel d’Economia del 1996.

La cita serveix d’excusa per escriure sobre un fet patent del sistema tributari espanyol: en el procés de recaptació, els costos de complir la llei recauen majoritàriament en el contribuent, ja que l’Administració liquida directament pocs tributs en relació amb la quantitat de taxes, contribucions i impostos que proliferen en la nostra economia. M’explico: Hisenda fa molt poca feina del que suposa pròpiament liquidar impostos, doncs tot just si ajuda —i actua encara menys. En canvi, revisa molt allò que paga el contribuent.

Per què la nostra administració tributària fa menys feina de liquidació i ajuda al contribuent que la dels països “del nostre entorn”? La raó la trobem en els tres pilars en què es fonamenta el sistema a Espanya.

Als països que ens agraden (Finlàndia, Suècia, Dinamarca o Regne Unit) els costos operatius de pagar impostos no superen mai el 2% del PIB. A Espanya se situen en el 4,6% a l’any 2005

Un, l’invent de la retenció, que fa que els diners ja no els rebi el titular d’aquella renda, sinó que el pagador d’aquella renda és obligat per llei a retenir-la i ingressar-la directament a l’erari. L’exemple més clar d’aquesta fórmula és l’impost estrella del sistema tributari i que ara es troba en plena campanya de liquidació: l’IRPF. Mentre a França, per exemple, cada contribuent paga cada mes el seu impost en forma de bestreta, a Espanya la feina de recaptació la du a terme l’empresari que paga el salari. La conseqüència immediata d’això és que se simplifica extraordinàriament la feina de l’Administració espanyola respecte de la francesa, perquè a l’hora de comprovar la bestreta, és més senzill inspeccionar empreses que contribuents, pel senzill motiu que n’hi ha menys. L’altra conseqüència immediata d’aquesta mesura és que infantilitza el contribuent i el converteix en un zombi que no sap –ni vol saber– què paga d’impostos, perquè ja no ho fa físicament ell sinó un tercer. La tercera conseqüència d’aquesta fórmula és que l’empresa veu incrementada la seva feina administrativa –no productiva– per poder complir amb les obligacions tributàries que se li imposen. 

Dos, la repercussió –com passa amb l’IVA, impost vertebrador de la Unió Europea– que fa que, tot i que l’impost el paga el consumidor final, qui l’aplica i l’ingressa a Hisenda sigui, de nou, l’empresari. Aquest mètode implica tensions de tresoreria, doncs no sempre l’impost repercutit que s’ha d’ingressar a Hisenda ha estat prèviament cobrat per l’empresari (recordem la llei de morositat i els terminis màxims de pagament a 60 dies que encara no es compleixen en molts casos). A més, l’aplicació d’aquest impost no és gens senzilla. Presenta molts dubtes interpretatius en relació amb quines operacions tributen o no, sobre quins son els tipus aplicables i sobre les operacions en què intervenen diferents països. Tot plegat genera moltes diferències de criteri entre Administració i administrat que sovint acaben als tribunals. Són més costos per l’empresa: liquidar i recaptar l’impost i la potencial discussió posterior amb l’Administració.

Tres, la proliferació de l’autoliquidació com a model generalitzat. La majoria dels tributs (IRPF, IVA, Impost de Successions o Plusvàlua Municipal) els liquida el propi contribuent. Aquest “enginy” tributari  inverteix la càrrega del treball i imposa al ciutadà l’obligació de qualificar el fet imposable (què tributa i què no), quantificar la base (valoració del fet), liquidar la quota (aplicar el tipus correcte) i aplicar les exempcions, bonificacions i deduccions que pertoquin. Un cop més, aquest cost és suportat directament pel sofert contribuent que, a més, sol ser premiat amb una comprovació d’Hisenda que encara incrementa més els seus costos, primer perquè ha de dedicar temps a atendre els requeriments d’Hisenda, i després perquè en el transcurs de la comprovació no és estrany detectar algun error en la liquidació original que genera una nova quota, amb els corresponents interessos i sancions.

Perdem productivitat per culpa del sistema tributari espanyol, més dirigit a que li facin la feina i l’administracio nomes la revisi, que no pas a ajudar les persones i les empreses a complir amb les seves obligacions

Una mirada a l’entorn posa en perspectiva la magnitud de la tragèdia. Si als països que ens agraden, com Finlàndia, Suècia, Dinamarca o el Regne Unit, els costos operatius o de compliment de la norma no superen mai el 2% del PIB, a Espanya se situen en el 4,6% a l’any 2005, en la línia de països com Polònia, Grècia i Hongria.

És a dir, que perdem productivitat per culpa del sistema tributari espanyol, més dirigit a que li facin la feina i l’administracio nomes el revisi, que no pas a ajudar les persones i les empreses a complir amb les seves obligacions fiscals i alliberar-les de la feixuga càrrega de contribuir. Que no tenim un sistema tributari friendly amb les persones i les empreses no és nou. Potser s’hauria de repensar tot plegat, perquè les persones (sobretot l’empresari) necessiten ajuda i no pals a les rodes, menys encara si els posa l’Administració.

De tot això el meu avi en deia “cornut i pagar el beure”.

Anna Rossell és economista