Crides al respecte per la integritat territorial dels estats membres davant dels micròfons, però dubtes sobre la inoperància del Govern espanyol entre bastidors. Aquesta és la dualitat que es respirava fins fa uns dies a Brussel·les entre cercles propers a la cancellera alemanya Angela Merkel i al president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, respecte de la política sobre la qüestió catalana que segueix el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Un conflicte on els decisors europeus han començat a qüestionar-se l’eficàcia resolutiva d’Espanya, però en què la Unió Europea (UE) ha optat per aplicar una política de “serveis mínims”, basada en donar resposta a preguntes parlamentàries, sense intervenir sobre la qüestió oficialment.
Així ho asseguraven fonts comunitàries a El Nacional, abans de la reunió del Partit Popular Europeu (PPE) celebrada a Madrid aquesta setmana. Una trobada on la CSU, partit germà de la CDU de Merkel a Baviera, s’ha desmarcat del centredreta europeu, no donant suport a les paraules de Rajoy de condemnar els processos d’independència a Europa. La proposta va ser aprovada, però l’acció díscola dels social-cristians bavaresos il·lustra l’existència de diferents sensibilitats al continent, allunyades de la línia d’aquells mandataris que reprodueixen “el respecte per la legalitat” –d’uns tractats que, tanmateix, no són inamovibles, ni tampoc clarificadors per al cas català–.
Construcció política abans que jurídica
Quan l’any 1950 Robert Schuman, considerat un dels pares fundadors de l’actual Unió Europea, va afirmar que aquesta no es faria “d’un sol cop, sinó a través de realitzacions concretes” estava fent una declaració d’intencions sobre la naturalesa del projecte a emprendre. A la UE són els pactes i negociacions entre estats el que ha guiat des dels inicis l’elaboració del marc jurídic recollit als Tractats. Així ho il·lustren teories econòmiques* defensores que l’avenç en la integració –política i monetària– és fruit de la necessitat d’adaptació a diferents reptes i crisis globals succeïts al llarg del temps. Per exemple, amb la creació de l’Euro.
Serà una decisió de caràcter polític per part dels dirigents europeus, adaptada a les necessitats i majories del moment, el que determinarà el futur de l’Estat català al continent
El reconeixement d’una Catalunya independent dins de la UE podria no allunyar-se d’aquesta tendència. Davant la insuficiència de referències explícites sobre el tema en els textos comunitaris –que només en garanteixen la “integritat territorial” dels Estats (article 4, apartat 2)– sumat a la manca de precedents idèntics –però on un “sí” al referèndum d’Escòcia hauria servit de prospecció i exemple internacional– serà una decisió de caràcter polític per part dels dirigents europeus, adaptada a les necessitats i majories del moment, el que determinarà en darrera instància el futur de l’Estat català al continent.
L'única manera de conèixer la posició oficial de la UE seria a través de la petició d’un dictamen d’estudi a la Comissió per part d’algun dels estats membres; circumstància difícil, donat el pes diplomàtic de l’Estat espanyol a Europa. És per aquest motiu que la Defensora del Poble Europeu, Emily O’Reilly, va desqualificar aquesta setmana qualsevol declaració d’algun membre de les institucions europees, al·legant que són opinions “a títol personal” que no reflecteixen en cap cas el posicionament institucional. Mentrestant, i intramurs, continuarà sent una qüestió interna, relegada al Dret Constitucional, o a la negociació de l’Estat, el vincle entre Catalunya i Espanya.
Interessos i recels superposats
Ara bé, no són Baviera, amb trets diferencials respecte d’altres länders alemanys, o Escòcia, a mig plantejament d’un segon referèndum, les úniques sensibilitats en joc. Segons fonts comunitàries a Brussel·les, és la por a perjudicar la tendència actual de l’acceleració econòmica a Europa, allò que empeny a no incloure a l’agenda oficial les preocupacions internes de la UE. Un continent col·lapsat per la gestió de la crisi de refugiats, la desobediència d’alguns Estats a acatar-ne les quotes i l’intent de frenar l’avenç geopolític de Rússia a Síria, l’Est i al Bàltic, a través d’intents com limitar la dependència energètica d’aquesta darrera zona quant al gas rus.
Però a escassos dos mesos de les eleccions generals a Espanya, els cercles de poder propers a la UE també es miren amb recel l’escenari immediatament posterior al 20D. Els motius passen per la inexistència d’una cultura política de negociació al país –palesa en el cas català– i la previsió d’uns resultats electorals que anuncien la necessitat de coalició entre diverses formacions. Un escenari on la incapacitat de diàleg del Govern espanyol respecte de la qüestió de la independència dóna llums –i també ombres– d’una possible ingovernabilitat futura, alhora de generar pactes entre dos o tres partits; aquests, uns consensos a què l’Estat espanyol actual sembla no estar acostumat.
*Guirao, F. A (2006) A detailed history of the European Union