Els canvis de paradigma dinamiten el convencionalisme fins i tot en terrenys tan de l'entranya com ho és l'amor. La Zowi ho sap, i per això mai no ha fingit en el seu exercici de l'art. La francesa presumeix, sense presumir, de ser una tipa real.

D'explicar les històries sense floritures perquè no li fan cap falta. Més de Granada que de París, prefereix deixar-se portar pel poder disruptiu d'asseverar un sonor “me come el toto, le sabe rico” abans que encotillar-se en sonets petulants. La seva clau particular per triomfar són els missatges versemblants que interpel·len l'escena 'underground' i conviden a perrear encara que les llàgrimes et recorrin les galtes per culpa d'una lírica extravisceral. La tribu urbana que és el seu públic, sigui aquesta quina sigui, la venera i es congrega al so del dolor senzill de les seves creacions. Conseqüències de ser, com ja remetíem, una tipa molt real. Una que ha estat capaç de penjar el cartell de sold out a Razzmatazz en la seva enèsima visita a la ciutat comtal. Sigui quin sigui el seu mèrit, és innegable que no ho aconsegueix algú qualsevol.

Més de Granada que de París, prefereix deixar-se portar pel poder disruptiu d'asseverar un sonor “me come el toto, le sabe rico” abans que encotillar-se en sonets petulants

Esteu ready?

L'audiència preparada per gaudir dels temes de La reina del sur, el seu últim treball d'estudi, però també d'altres clàssics consagrats com l'inconfusible Bitch Mode. Aparició en escena servida després d'una llarga espera i davant d'una massa atapeïda d'ulleres de sol de ciclista i infinitud de 'looks' impossibles. Després d'una introducció en mans de Mark Luva, el seu productor, combinant el reggaeton amb el trance, la sala s'anima a retrunyir en l'inici de la ciclogènesi explosiva que neix al ritme de Bobo. Acompanyada de quatre ballarines i enfundada en un dues peces negre, esquinçat i amb caputxa, l'aparició virginal de l'artista declarada menys verge implicava una pregunta tan buida i eloqüent com ho és entonar un "¿estáis ready, putas?". Entre llums vermells, blancs, blaus i verds, una rastellera de 'hits' com Bitch Feka, Filet Mignon o La 9 en què moure el cul es percep clamor del populatxo. "Me tenéis nerviosa", es confessava. No és pas estrany.

Entre llums vermells, blancs, blaus i verds, una rastellera de hits com Bitch Feka, Filet Mignon o La 9 en què moure el cul es percep clamor del populatxo

Hi ha coses que duren una nit, que canta ella a Chapiadora. Això que, per bé o per pitjor, un personatge tan incombustible no s'apagaria mai tan ràpid. Tenir la capacitat d'encendre consignes tan simplistes com "soy un chulo" o "somos tóxicas, es lo que hay" tampoc és propi d'una cosa efímera. Fins i tot quan es veia forçada a parar el 'show' perquè algú en el públic no es trobava del tot bé, la resposta davant del seu gest quedava reivindicada amb un "y reina, y guapa" a l'uníson. Podria sonar a acudit, però qui més fa cridar a una fossa sencera perquè és tan gràcil en assegurar que "mi cuenta de banco me pone el toto húmedo”?. Sigui quina sigui l'opinió de cadascú, la resposta és clara: pocs. I en el 'setlist' seguiren les remenades corporals precises de les interpretacions de Hoes Dinner, APOCALIPSI, Ping Pong o Chingón. Sense acompanyants ni necessitat d'ells, malgrat que el seu personalíssim fil de veu disti de la potència d'una diva dels 90.

La Zowi és l'ara, el present. El reflex d'una urbs viva alhora que menyspreada. La màxima expressió del romanticisme parauloter

La Zowi és l'ara, el present. El reflex d'una urbs viva alhora que menyspreada. La màxima expressió del romanticisme parauloter que acabava amb Smartphone i feia el seu bis particular amb No lo ves. També un avançament del seu pròxim tema amb Lola Índigo, per tancar amb un aplaudiment grandiós. En termes de reialesa, potser es llegeix pretensiós dir que Zoe Jeanneau, que en realitat és el seu nom, es va coronar reina de Barcelona en la nit de l'1 de desembre. Més al cas vindria proclamar-la consort de la facció més llenguallarga i vibrant de la capital catalana. Més poètic, també.