Xavier Antich es defineix, abans que res, com a professor de filosofia. Va ensenyar deu anys a secundària, i porta ja vint anys a la universitat. Però la seva vocació és difondre la filosofia més enllà de les aules, amb activitats als museus, participació en tallers, col·laboracions en premsa... Ara ha publicat La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula (ed. Arcàdia), un conjunt d’articles que ajuden a pensar el món.

La voluntat de comprendre és un llibre de filosofia amb intenció divulgativa: és senzill, planer... Però molta gent pensa que la filosofia és una cosa molt i molt complicada.

Aquesta és la mala fama que té la filosofia, i que és molt difícil de canviar. Però la filosofia no té per què ser complicada. Es tracta, simplement, de pensar en les coses que ens passen: aquest és l’únic objectiu de la filosofia. Segurament la gent té por a la filosofia com a conseqüència d’un tipus d’ensenyament a secundària que l’ha esclerotitzat. En part també és culpa d’alguns filòsofs, que han convertit la complexitat en un estil. Hi ha qui ha volgut donar la idea que la filosofia només és per als iniciats, una cosa de filòsofs. Alguns pensadors han pensat només a discutir entre filòsofs i no en servir a la societat.

Al seu llibre vostè explica els petits misteris de la vida quotidiana (la selfie, la pel·lícula que van passar el cap de setmana per la tele...) a través de la filosofia. La filosofia també serveix per a això?

En principi la filosofia hauria de servir per a això: per entendre les coses que ens passen, des de les coses quotidianes fins als grans problemes de la humanitat. La filosofia no té tema, és senzillament una forma de plantejar els problemes sorgits en l’experiència humana. La funció de la filosofia és fer bé les preguntes, com deia Heidegger: discutim els temes que afecten tothom, però tractem de plantejar bé les qüestions, de posar ordre a les discussions...

No podem transformar el món sense abans interpretar-lo

El país té molts problemes: crisi, atur, desnonaments, desigualtats... Algú podria argumentar que, en aquests moments, hi ha coses que importen més que filosofar. Què li respondria?

Estic d’acord que hi ha moltes coses importants per resoldre en la vida pràctica. És urgent. Però és difícil resoldre els problemes si no es fan bons diagnòstics. I la filosofia pot ajudar-nos en la tasca de cartografiar els problemes de la societat. Malgrat el que va dir Marx, no podem transformar el món sense abans interpretar-lo; això ho va deixar clar Gilles Deleuze.

Així doncs, la filosofia no pot desvincular-se de la política?

És impossible destriar-les. Aristòtil va dir que l’home és un ésser polític. Vivim en comunitat i no podem pensar en l’home al marge de la comunitat. La filosofia és política per definició, i és ètica per definició. La filosofia està condemnada a posicionar-se en allò que afecta la vida individual, però també la col·lectiva.

La filosofia serviria per explicar el procés?

Evidentment, en la comunitat en què vivim estan passant coses molt interessants. Molta gent s’està plantejant la necessitat de canviar moltes coses. I això, evidentment, es pot analitzar des de la filosofia. Per als filòsofs, també resulten molt rellevants els nous processos de participació política que cerquen un marc polític diferent. Quan algú diu “Volem ser independents, però no volem que al nou Estat les coses siguin com ara”, està introduint una discussió filosòfica.

Moltes de les seves reflexions giren entorn de la memòria. Per què la memòria és tan important per configurar la identitat?

Si parlem de la persona, des d’un punt de vista individual, és molt clar que no hi ha identitat sense memòria. Si no hi hagués memòria no hi hauria més que fets aïllats, sense coherència, sense continuïtat. Ho han dit fins i tot els neuròlegs com Oliver Sacks. Des del punt de vista col·lectiu podríem aplicar el mateix principi: Una comunitat que no usi la memòria per preservar el seu passat no podrà arribar a consolidar projectes de futur.

És una vergonya que quaranta anys després de la mort del dictador encara hi hagi morts enterrats a la cuneta dels camins

En aquest aspecte, com valora la situació de la memòria històrica a l’Estat espanyol?

Aquí som més aviat desmemoriats. La transició es va construir sobre grans dosis d’amnèsia. A altres països, com a l’Amèrica Llatina o a Sud-àfrica, hi ha hagut processos molt més enriquidors. Hi ha qui ven la transició com un model extrapolable, però a molts d’altres països han menat processos de transició que podrien ser una lliçó per a nosaltres per la seva forma d’encarar el passat. Som un cas excepcional en el panorama global. És una vergonya que quaranta anys després de la mort del dictador encara hi hagi morts enterrats a la cuneta dels camins.

Un país on encara no s'ha restituït la memòria dels vençuts és, també, un país on no s'impugna la memòria de la dictadura

Les seves reflexions també toquen els “espais de la memòria”, aquells indrets que concentren valors simbòlics del nostre passat. Què en pensa de les polèmiques sortides al nostre país sobre el monument franquista de Tortosa, les estàtues dedicades als negrers, els noms de carrers dedicats a personatges poc exemplars?

Això és un exemple d’una anomalia, d’una anomalia gegantina... Un país on encara no s’ha restituït la memòria dels vençuts és, també, un país on no s’impugna la memòria de la dictadura. S’han d’endegar, ja, de forma urgent, aquests dos processos. Però serà ben difícil, perquè l’Estat espanyol no té cap consciència d’això.

En els seus articles vostè pren alguns detalls de l’actualitat per fer reflexions de més entitat que la simple conjuntura. Què li va suggerir, per exemple, la fotografia de Jordi Pujol passejant per Queralbs?

Em va produir un autèntic daltabaix. La persona que havia estat president de la Generalitat durant dècades i que havia forjat la seva personalitat política en la resistència antifranquista, acaba presentant-se com un estafador. Això provoca, òbviament, una reflexió sobre la podridura moral. I veure’l passejar tranquil·lament pel poble, somrient, et fa preguntar-te sobre el paper de la consciència.

 Els canvis en les formes de vida de la gent no són simples anècdotes: són aspectes essencials de la vida de les persones

A La voluntat de comprendre mostra un gran interès pel cos, pel vestit, pels gestos... Però tradicionalment es pensava que la filosofia se centrava en l’ànima, que seria l’antítesi del cos...

Són comptats els filòsofs que, en la tradició, s’han dedicat a aquests temes, que sovint s’han considerat irrellevants. Però avui en dia han guanyat molt de pes en la pràctica de la filosofia. Jo sóc dels que creuen que els canvis en les formes de vida de la gent no són simples anècdotes: són aspectes essencials de la vida de les persones.

Vostè a més de dedicar-se a la filosofia, treballa també en el camp de l’art. Quina importància té l’art, avui en dia, en la reflexió filosòfica?

Jo sempre uso obres d’art en les meves classes de filosofia. L’art, des de fa més d’un segle, ha obert un espai de reflexió sobre aspectes importants sobre la vida, la utopia, la política... Adorno ja va dir que la reflexió de les arts sobre el món és un espai privilegiat per interpretar alguns aspectes bàsics del món d’avui. L’art no només parla de l’àmbit cultural, sinó que es pregunta sobre la vida, sobre la condició humana... A mi m’interessa molt el diàleg amb tot tipus d’artistes.

Està molt interessat, com a filòsof, per la imatge. Quina importància té la fotografia com a dipositària de la memòria?

La fotografia, tot i que és molt nova en l'univers de les arts visuals, ha arribat amb molta força. És l’art visual per excel·lència de la nostra època. Fa unes dècades, eren pocs els que es dedicaven a la fotografia. Avui en dia tothom fa fotos i les comparteix. La fotografia és una eina bàsica per a crear la imatge de cadascú de nosaltres. Gràcies a la fotografia, la imatge ocupa un espai central a les nostres vides. Per això m’interessa tant.

Però, alhora, es mostra preocupat per l’ús de la imatge que fa l’Estat Islàmic i, especialment, en la conversió de la mort en un espectacle.

L’ISIS ha fet una cosa que no s’havia fet mai: presentar un assassinat amb la mirada de l’assassí. Tradicionalment l’art havia empatitzat sempre amb la víctima, no amb el criminal. Els vídeos de degollacions ens presenten un dilema moral: Cal veure’ls? S’han de publicar? És indefugible de pensar-hi.

Vostè assegura no sotmetre’s a la disciplina de cap corrent filosòfic i a La voluntat de comprendre afirma que “les bones idees són aquelles que només generen llibertat, i no devoció, al seu voltant”. No es considera seguidor de cap filòsof en concret?

No em considero seguidor de cap filòsof en concret, i tampoc de cap tendència filosofia en particular. Però això no vol dir que no hi hagi tendències amb les quals em senti més còmode, o filòsofs que suposin per a mi una referència freqüent, com Emmanuel Lévinas o Hannah Arendt. Sóc molt heterogeni en les meves influències i en les meves lectures.

Quina lectura li recomanaria a algú que no sigui especialment afeccionat a la filosofia però que hagi gaudit amb La voluntat de comprendre?

Jo li diria que llegís algun llibre de Marina Garcés, com el seu Filosofía inacabada, o li proposaria de submergir-se en algun text de Rubert de Ventós.

Em sembla una barbaritat la desaparició de la filosofia a l'ensenyament

Què en pensa de la progressiva desaparició de la filosofia a l’ensenyament?

Em sembla una barbaritat. Suprimir la filosofia és renunciar a un àmbit educatiu que no cobreix cap més àmbit. Com a societat i com a país ens costarà car.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat