Per a indicar que un s'ho passa bé, el català té un verb boníssim: xalar. Per exemple, Anit vam sortir i... hosti, com vam xalar! Es diu molt, a pesar que la gent de Barcelona es pensa que no, perquè ells no solen dir-lo; però és força usat en moltíssims indrets (Menorca, Mallorca, País Valencià, Terres de l'Ebre, Camp de Tarragona, regió de Lleida...).
Faig un apunt: per a desgràcia de la llengua catalana, com que a Barcelona no solen dir xalar, han acabat dient el castellanisme innecessari disfrutar. Només cal veure TV3, doblatge inclòs, on generalment apareix aquest castellanisme innecessari. L'argument dels correctors de Barcelona i rodalia és que gaudir sona forçat, i és cert. Però el català té el genuïníssim xalar, i per tant no cal dir gaudir. I si a Barcelona no usen xalar no és motiu per a ignorar-lo en l'audiovisual, perquè, com acabo d'apuntar, s'usa en una àrea extensíssima i, a més, en castellà aquest ús no existeix.
I quin és l'origen de xalar? Tot i que no es pot afirmar del cert, la majoria d'estudiosos consideren que prové del verb llatí exhalare (que en català hem recuperat en forma culta: exhalar —'fer sortir alè'—). I per què exhalar està a l'origen de xalar? Molt fàcil: imagineu-vos algú tenint un orgasme (la màxima expressió de plaer); uns segons abans, la gent sol panteixar i tot seguit emetre un petit (o gran, depèn de cada persona) gemec; en definitiva, un exhala molt. Doncs si exhales, xales.
Una família de mots ben curiosa
El verb xalar sol dir-se sec (Com xalen, els nens!; o: Que xalésseu a la festa!, diuen els ebrencs). Però també pot dir-se acompanyat de pronoms febles (Quan ens xalàvem més és quan l'Enric explicava acudits; o: Se la xalaven, aquells nois, fent malifetes!). En tot cas, per la zona de Lleida, xalar-se d'algú equival a 'enfotre's, enriure's' (l'exemple del Diccionari català-valencià-balear és Prou enfadat estava jo, però ell encara se'n xalava).
Alhora, per als menorquins algú xalat és algú que fa riure molt els altres. Els valencians tenen el nom xala, que significa 'broma', 'fet de xalar molta gent fent xivarri' i també 'sortida al camp'. Així, anar a fer la xala significa 'fer una sortida al camp, a menjar alguna cosa' (inclús a Tarragona, i a tot el Pirineu fins a l'Empordà, es deia tradicionalment anar-se'n de xala, que seria anar a berenar al camp). També hi ha xalega, que significa 'acte sorollós en què participen moltes persones'. A Mallorca diuen xalest significant 'alegre', i s'ha considerat un derivat de xalar, però Joan Coromines creu que prové del llatí caelestis —'celestial'—, un terme present en càntics religiosos (el llatí eclesiàstic pronuncia això xelestis).
Si algú fa servir xalar-se significant 'embogir' (i xalat significant 'boig'), l'origen podria ser el nostre verb xalar —'divertir-se'—, perquè la gent que xala molt acaba fent coses que considerem eixelebrades. Però aquest altre significat també podria provindre de la llengua dels gitanos; i, en aquest context, no s'ha de descartar que primer el castellà ho agafés dels gitanos i posteriorment passés al català com a castellanisme. Per a acabar direm que l'italià té el verb scialarsela, que significa 'passar-s'ho bé'.