M’he trobat l’Aleix abans d’entrar i me l’he tornat a trobar just al sortir. Diu que no li ha agradat el concert. Que ha sonat fatal. Putu Aleix, el bolo ha sigut al putu Razzmatazz, aquí tots els concerts sonen malament. L’acompanya un paio que no conec. Barba, polo Lacoste, bermudes, mitjons i mocassins. Tot molt de modern de Barcelona. Ha estat un concertàs. El modern em dona la raó. Em cau bé. Em demana un piti. "Aleix, aquest qui és?". Em cau malament. Que sí, Aleix, que ha sonat malament, però ha estat un concertàs. Temacle rere temacle: ha sonat tot el disc blau, unes quantes del Pinkerton, alguna del verd i algunes poques de la resta de la seva discografia. Just el que tot fan de Weezer desitjava.
Temacle rere temacle: ha sonat tot el disc blau, unes quantes del Pinkerton, alguna del verd i algunes poques de la resta de la seva discografia. Just el que tot fan de Weezer desitjava
A més, amb un Rivers Cuomo —aquest entranyable híbrid noranter entre Buddy Holly, Woody Allen i el protagonista de La revolución de los novatos— més empàtic i comunicatiu que mai. “Hola, soc Ríos”. Així s’ha presentat, dibuixant el somriure del nerd que ha aconseguit ser una estrella. M’agradaria endur-me’l a casa i abraçar-lo, com m’he abraçat en sortir del bolo amb en Toni, en Darío, en Davi, en Jordi, en Luis, en Joan, en Richard, en Xavi... Love of Lesbian tenen una cançó que diu alguna cosa com “todos los raros fuimos al concierto” i alguna cosa d’un telèpata. No m’agraden Love of Lesbian, però aquesta frase sempre m’ha cridat l’atenció perquè m’hi sento identificat, perquè avui tots els rars i els perdedors hem anat al concert de Weezer, que no ha estat un concert, sinó un concertàs. Perquè un concert que acaba amb Say It Ain’t So i Buddy Holly, només pot ser un concertàs.
Hamburgueses, el futbol, la seva mare
Aquests dos últims mesos han estat una merda. No crec que hagi caigut en depressió, però en molts moments sí que m’ha guanyat l’ansietat. El pit m’oprimia i les cames em pesaven. Molta feina, massa, i molt mal pagada. I ningú que t’agraeixi l’esforç. I ningú que et reconegui el talent. I 25 anys fent el mateix i la sensació que no avances. I no estar gaire convençut amb el periodisme que es fa. I les maleïdes visites. I la Marta se n’ha anat. I no sé si ens donaran la hipoteca. I portar les nenes grans a les extraescolars. I pagar els campaments. I pagar el curs que vol fer la gran. I pagar els llibres del curs vinent. I pagar la multa. I pagar el lloguer. I pagar l’impost de les escombraries. I pagar la compra. I ningú que t’agraeixi l’esforç. I ningú que et reconegui el talent. I 25 anys fent el mateix i la sensació que no avances.
Hamburgueses, el futbol, la seva mare. Aquesta és la recepta que utilitzen Carolina Durante per sortir del pou. I si no, que se la mengi Sísif, perquè els seus amics poden més que els seus dimonis. La meva parella i les meves filles, les converses amb en Yeray, els whats amb en Kiku, les sortides a córrer amb en Roger, les cerveses amb en Marc... són les meves hamburgueses, el meu futbol, la meva mare. I després, nits com la que ens ha regalat Weezer a la sala Razzmatazz: dues hores de píndoles de pop plusquamperfecte, per molt que el maleït Aleix digui que ha sonat malament, fatal (i que el seu amic modern m’hagi gorrinejat un cigarret). Suposo que aquesta és la màgia, el poder, de la música: fer-nos revifar quan se’ns acaben les piles. Demà, no ho sé, però aquesta nit, tots els rarets que ens hem reunit a la Razz, tots els perdedors, hem tornat a guanyar.