Em vaig barallar moltíssim amb els meus pares per aconseguir el meu primer mòbil. Vaig utilitzar tots els arguments que se m’acudien: “soc l’última de la classe”, “el necessito per parlar amb els meus amics”, “la meva germana ja en té un”… I finalment, després de molta insistència, me’l van regalar quan feia 3r d’ESO. Era un Nokia 3220. No pesava gens, feia soroll, i fins i tot feia llum, i tenia una pantalla en color que et feia sentir a prop del futur. Era senzill: només trucades i SMS, la “serpiente” i poca cosa més. Ah, sí: i sempre sense saldo. I amb això ja en tenia prou.

Ara miro enrere i em fa gràcia i ràbia alhora. Aquella senzillesa contrasta amb la dictadura invisible que avui exerceix un telèfon intel·ligent. El meu mòbil actual no només em connecta: em controla. Com penso, com em relaciono, com visc. Les notificacions no paren, les alarmes són absurdes, i jo visc amb el tic mental de revisar la pantalla cada X minuts. Som esclaus voluntaris d’una maqueta digital que decideix per nosaltres què és urgent i què és prescindible.

David Uclés ha tornat al seu Nokia vell. Va dir que haver sucumbit als smartphones havia estat un error, que “necessitava tornar a veure el món com el veia abans”. Sense filtres, sense notificacions, sense el soroll constant. Quina enveja! Jo també vull tornar a viure així.

Sé que la culpa és meva. No hi ha dramatisme: sé que m’hi he deixat ficar, que m’he connectat a tot i a tothom, però també sé que la feina m’ha lligat a aquest aparell més del que hauria volgut. Però ja n’hi ha prou de justificar-me: vull respirar sense haver de comprovar correus electrònics, grups de WhatsApp i deadlines que no són urgents.

La vida digital no és neutral, no és innocent; et roba moments, et condiciona la manera de parlar, de sentir i fins i tot de riure

El telèfon ens ho condiciona tot: converses, silencis, moments d’avorriment que abans servien per imaginar o crear… o simplement avorrir-nos i no fer res. Ara tot ha de ser visible, productiu, ràpid. Ens roba la paciència, l’observació i la memòria. Ens fa creure que hem d’estar disponibles cada minut, quan en realitat només hauríem de deixar que les coses passin.

Penso en aquell Nokia 3220 i em pregunto com vivia abans de sentir aquesta necessitat constant d’estar connectada. Com podia perdre el temps, esperar una trucada, arribar tard sense drama. Tot era més lent, però més viu. I això és precisament el que vull recuperar: veure, sentir i pensar amb els meus propis ulls, no amb un aparell que dicta cada minut de la meva vida.

Ara sé que no és només nostàlgia: és una decisió que he d’assumir. La vida digital no és neutral, no és innocent. Et roba moments, et condiciona la manera de parlar, de sentir i fins i tot de riure. I no parlem només de les xarxes: la feina també en té la culpa. Cada correu electrònic, cada missatge urgent, cada reunió improvisada et manté lligada al mòbil com si fos un captiu voluntari. I jo me l’he deixat posar al coll, amb bona voluntat i excusa de productivitat.

Per això aquest estiu serà diferent. Potser començaré la desconnexió digital, i a mi no m’hi trobaran pas més a grups de WhatsApp, ni pendent de fils que només fan soroll, ni atrapada en notificacions que podrien esperar setmanes i no passaria res. Vull veure la vida sense esperar respostes de WhatsApp, i si algú vol alguna cosa, que em truqui, collons, que em truqui!!!

No serà fàcil. Potser em costarà dies o setmanes tornar a caminar sense GPS, perdre’m petites coses que tampoc sabré, sentir que m’he perdut sense saber exactament on soc. Però sé que valdrà la pena i llavors entendré que aquell Nokia 3220 no era només un mòbil: era el primer record de quan estar connectada i disponible era només una opció.