Sovint és difícil distingir la sàtira del catastrofisme. I és que el pessimisme, la crítica o l'existencialisme sol portar-nos al terreny de l'absurd i la comèdia. En molts casos, la sàtira ens ajuda a ser constructius, a veure les coses pel que realment són. Portat a l'extrem, allò que parodiem es pot quedar en una mera representació, una imatge massa real del que ja sabem i ens preocupa, una crítica sense cap mena de gràcia. Segons The New Yorker, aquest és el cas de la darrera producció de Netflix, Don't Look Up, la qual molts veuen com una al·legoria de l'estupidesa humana davant catàstrofes com la crisi climàtica o la pandèmia de coronavirus. Per al crític Richard Brody, es tracta d'una "pel·lícula intel·ligent que manca d'enginy".
Una comèdia esgarrifosa
Per a Brody, Don't Look Up és "una comèdia esgarrifosa" que, "amb la millor de les intencions", acaba per enfangar encara més allò que intenta satiritzar. El crític destaca que el ritme frenètic del guió i la tècnica d'improvisació dels actors atorga una sensació d'estar veient uns "dibuixos animats" de temàtica política. La proposta del film i el que busca criticar, argumenta Brody, és a la vegada el que el film acaba oferint: una producció enorme, un repartiment brillant i uns efectes grandiosos que volen retratar la superficialitat de la societat, els mitjans i la política nord-americana. Tanmateix, el producte, o la sensació que evoca en l'espectador és una visió "cínica i apolítica de la política". El film "evita completament qualsevol sentit real de política o confrontació política", lamenta Brody.
I és que aquest cinisme, aquest convenciment que tot seguirà igual independentment del que un faci, paralitza les masses. Per al crític, Don't Look Up és una "encongida d'espatlles", on acabem per acceptar "que no hi ha diferència entre els partits, que el govern està en la butxaca corrupta dels negocis i que les elits de tota mena són indiferents als interessos reals del país". A efectes pràctics, la pel·lícula desvia l'espectador, l'immobilitza o l'ensenya a resignar-se en comptes d'esperar, lluitar, mobilitzar-se o exigir als seus representats canvis que poden ser adoptats perfectament, com ara polítiques efectives contra el col·lapse climàtic.
Quan la paròdia ja no fa gràcia
Els nord-americans van patir un efecte similar durant la presidència de Donald Trump, quan els titulars de les notícies, però també els programes d'entreteniment, giraven entorn d'ell i la darrera bestiesa que se li havia ocorregut dir o fer aquella setmana. Al principi, els programes de sàtira, com ara el Saturday Night Live, van veure un repunt en els espectadors. Per als no-partidaris de l'expresident, la crítica i l'humor a costa d'ell era necessari i catàrtic, o almenys era millor que deixar-se emportar pel ressentiment durant quatre anys.
Molt aviat, però, el conjunt de la societat nord-americana, seguidors de Trump i haters per igual, van començar a carregar contra l'allau incessant de paròdies, imitacions i acudits sobre el president. A banda de la saturació generalitzada, els teleespectadors van comprendre que la realitat de Donald Trump com a president superava qualsevol sàtira barata. El 'Real Donald Trump' era molt més graciós, o almenys absurd, que les imitacions del Saturday Night Live. La paròdia va esdevenir un catastrofisme paralitzant en molt poc temps. Dit això, pot ser que Don't Look Up mostri una versió 'massa real' de la societat? Pot ser que la sàtira i l'exageració, tal com diu Brody, no deixi lloc per a l'humor?