Durant més de mil anys, fins passada la Segona Guerra Mundial, les qüestions d'honor a França es resolien amb duels. També succeïa que les dones no podien portar pantalons, una llei que es va abolir el 2013. Sorprenent, ja que és evident que és una normativa que fa ja dècades que està en desús. De fet, el que aquesta llei promovia a París, era la prohibició a les dones a "vestir-se com a homes". Vincent Perez, que estrena la que és la seva quarta pel·lícula com a director, firma una història d'època, ben ambientada, amb duels molt visuals (la primera al bosc és tremenda) i aquesta estreta relació entre la por de la mort, el vertigen a l'amor i, sobretot, delimitar a quin lloc estan l'honor, la disciplina i el coratge. De pare espanyol (concretament valencià) i mare alemanya, Vincent Perez va sortir a la palestra el 1990 pel seu paper en Cyrano de Bergerac juntament amb, ara vilipendiat, Gerard Depardieu. Per aquesta actuació va ser nominat als premis Cesar (després en va tenir dos més) i a partir d'allà, es va forjar una carrera abundant en títols, fins i tot alguns fora del territori francès: el 1996 va participar a The Crow: City of angels i recentment en la sèrie australiana Shantaram. Així doncs, i aprofitant l'estrena de Asunto de honor en el BCN Film Fest, ens asseiem a dialogar amb ell. El primer que crida l'atenció de Vincent Perez és el seu carisma (aquest somriure murri), la seva elegància evident (clàssic però modern) i la bona predisposició que té per a la conversa (si hagués estat possible, hauríem estat hores).
Abans de començar, comentar-te que no coneixia aquesta faceta teva de fotògraf, amb llibres publicats i exposicions.
El següent llibre que publicaré veurà la llum al setembre i serà molt artístic.
Encara que imagino que no tindràs temps, a Barcelona hi ha bons espais per veure exposicions de fotografia, entre altres Colectania, al barri del Born, amb una llibreria preciosa, o Fundació Mapfre.
Moltes gràcies per la informació, me l'apunto.
Abans d'entrar a parlar de la pel·lícula, ja que hi som, aprofito per preguntar-te d'on et ve aquesta passió per la fotografia.
De la pintura, i això em va portar a la fotografia, i després el cinema. Tot va lligat.
La meva idea era fer una pel·lícula sobre l'art del duel
Ara ja, parlant de Asunto de honor, dir-te que em va agradar molt i, molt important, quan un veu una pel·lícula, a part que t'expliquin una història, és molt important aprendre. I aquí n'hi ha molt. Per exemple, no sabia que durant més de mil anys, moltes coses a França es decidien en duels.
La meva idea era fer una pel·lícula sobre l'art del duel, perquè he fet molts duels en el cinema. He treballat en pel·lícules com La reina Margot, Fanfan, El jorobado, i moltes altres, amb mestres d'armes russos, xinesos, una miqueta de tot arreu. I és una pràctica que m'agrada molt, propera a la dansa, la coreografia. Hi havia una cosa amb què també em sentia identificat. I és molt bonic. Hi havia també aquesta idea d'explorar el duel, l'art de l'espasa, i a més hi va haver també el descobriment d'un període, una espècie d'edat d'or del duel , de la qual efectivament es parla molt. Penso que és la primera pel·lícula que parla d'això, de finals del segle XIX, en l'era de la industrialització, un món nou al qual arriba, coses com l'electricitat, en un passatge de vuit o nou anys increïble, d'un món que canvia... Així doncs, final d'un món, principi d'altre.
També m'interessa molt la figura de la noia, d'Astiè, amb la seva defensa pròpia i col·lectiva, i el valor de les seves idees.
Exacte, hi ha aquesta relació bastant increïble entre la premsa, els esdeveniments i els moviments associatius. El de l'alliberament de la dona, on ella estava totalment tancada. Per començar, a la cotilla, en uns codis molt estrictes, amb una certa elit, evidentment. I per tant, de sobte, hi va haver aquestes primeres pioneres, dones increïbles i valentes, que van començar a moure les coses, i probablement Astiè va ser una de les primeres dones militants que va lluitar per la modernitat, amb una espècie d'equilibri i que va patir molt. Va ser una persona totalment abandonada i rebutjada per la societat, però que, al contrari, va ser molt valent i va crear la primera lliga femenina d'esgrima que hi va haver en un poble, i em sembla una mica estrany que no es parlés en l'època. Ha estat una dona completament oblidada.
La reputació avui dia, és una cosa que és per tot arreu. Cada dia es destrueix la reputació, a les xarxes socials, en els mitjans, a tot arreu adquireix un abast gegantí
Una cosa molt interessant a la pel·lícula és el concepte de l'honor, com és d'important preservar-lo. Hi ha una frase a la pel·lícula que diu: "L'honor no val res, si es perd la vida." És la mare d'Adrien que ho diu, quan ell mor. Llavors, l'honor, per a què serveix? Si al final acabes caient a la lona.
Sí, sí, és la bogeria de l'home, que és la que va crear o va inventar l'honor. Però, jo he mostrat la pel·lícula a Àsia, concretament a Hong Kong i Singapur, i ningú no em preguntava sobre l'honor. Per a ells és totalment normal, de fet ells tenen la qüestió de la integritat de la persona, vestida d'honor. És molt present, és una cosa que tots portem amb nosaltres. És interessant que nosaltres ens hàgim de plantejar a nosaltres mateixos què passa amb el nostre honor. Una cosa que en el dia d'avui, és constantment sacsejada a les xarxes socials, pel món en què vivim i, com a una cosa bastant quotidiana. Aquesta idea de la integritat és com una cosa molt íntima, i em va semblar interessant tornar a plantejar aquesta qüestió. I és clar, també el tema de la reputació, veritat? Que va de bracet. La reputació avui dia, és una cosa que és per tot arreu. Cada dia es destrueix la reputació, a les xarxes socials, en els mitjans, a tot arreu adquireix un abast gegantí. D'una banda, tenim la reputació i la necessitat de l'honor. I ens preguntem si evidentment està vinculat.
També m'agrada com està enfocada la relació d'afecte entre Lacaze i Astiè. Hi ha un joc molt bonic de mirades, de sensibilitat.
M'agrada perquè els diàlegs són molt precisos, i és una cosa que entra en la història. De fet, m'agrada que ho hagis pogut observar, perquè és veritat que la idea que res millor que l'amor per reconstruir-se, encara que penso que no viuen obligatòriament una història d'amor, sinó de reconeixement, amb ferides semblants.
Fa poc vaig llegir una entrevista amb Juliette Binoche en la qual deia que França té un gran problema d'identitat. I pels viatges que faig allà, que són freqüents, tinc la sensació que ara a França, molts d'aquests joves no combreguen o s'identifiquen amb el que significa ser francès.
És una pregunta molt àmplia, i molt complicada. I necessitaria una reflexió molt llarga, però és veritat que és un període molt estrany i problemàtic en què efectivament hi ha una espècie de canvi en la societat, penso que és l'herència de les colònies i hi ha alguna cosa que evidentment ve d'allà. Per tant, penso que hi ha coses molt interessants en aquest tema. I sí, el motiu és una qüestió d'identitat molt forta que sovint està representada pels extrems, sobretot l'extrema dreta. Però ara no entrarem aquí.