Barcelona, 30 de juny de 1713. Elisabet Cristina de Brunsvic, esposa i regent de Carles d’Habsburg a Catalunya; Guido von Starhemberg, màxima autoritat militar austriacista al Principat; i Ramon Vilana-Perles, secretari personal de Carles i Elisabet abandonaven la capital catalana en direcció a Viena. I amb ells, les darreres tropes aliades a Catalunya. La Guerra de Successió hispànica (1701-1715) havia entrat en la fase definitiva. A Viena, Carles i Elisabet renovarien la confiança en Vilana-Perles i seria nomenat Secretari de Despatx Universal (càrrec equivalent al de valido a les Espanyes o de primer ministre a Anglaterra). I durant el seu llarg govern (1713-1737) posaria les bases del poderós Imperi Austro-hongarès dels segles XVIII i XIX i jugaria un paper decisiu en l’acollida i integració de l’exili català de 1714.
D’on venia Vilana-Perles?
Hi ha certa controvèrsia sobre l’indret de naixement de Vilana-Perles. Alguns investigadors afirmen que hauria nascut a Oliana (Alt Urgell), i d’altres que ho va fer a Barcelona, on ha estat localitzada la seva partida de bateig. En qualsevol dels casos, el que sí és segur és que va néixer l’any 1663 en una família d’advocats i notaris de Barcelona —originaris de l’Alt Urgell i molt relacionats amb la cúria diocesana de la Seu— formada per Ramon Vilana-Perles i Ribes i Eulàlia Camarasa i Reverter. El jove Ramon va seguir els passos professionals del pare i de l’avi, i a finals de la dècada de 1680 el trobem exercint com a notari. També durant aquella època (1690-1705) forma part activa dels entorns socials i professionals que defensen una Catalunya inspirada en el model polític i econòmic mercantil d’Anglaterra i dels Països Baixos.
Vilana-Perles, de pres polític del règim borbònic a secretari de Carles d’Habsburg
La crisi hispanocatalana es va gestar durant el primer any de regnat de Felip V (1701). El virrei hispànic Velasco era l’encarregat de fabricar un clima de conflicte civil i institucional que havia de justificar la liquidació del règim foral català. I a la cancelleria borbònica de Madrid, no se’ls va acudir altra cosa que decretar la prohibició de comerciar amb Anglaterra i amb els Països Baixos, membres de l’aliança internacional austriacista i socis preferents de Catalunya. Aquell decret que amenaçava la ruïna econòmica de Catalunya va provocar una formidable protesta que se saldaria amb la reclusió a masmorres dels líders d’aquell moviment. Vilana-Perles va ser empresonat (1704) i no seria alliberat fins que les tropes aliades van entrar a Barcelona (1705). Poc després era nomenat secretari personal de Carles d’Habsburg.
Vilana-Perles, de Barcelona a Viena
Durant els anys que Carles i Elisabet van ser a Barcelona (1705-1711/13), Vilana-Perles va formar part del selecte grup d’alts funcionaris de la cancelleria hispànica austriacista, però la seva figura sempre va estar eclipsada per la dels militars que es batien als camps de batalla peninsulars. No seria fins a l’arribada a Viena (1713) que guanyaria protagonisme per esdevenir el català més poderós del segle XVIII europeu. Vilana-Perles va exercir com a Secretari del Despatx Universal de la cancelleria imperial durant vint-i-quatre anys (1713-1737). I durant aquest quart de segle va dirigir la política imperial austríaca en qüestions tan importants com l’enderroc de la Llei Sàlica (que obriria la successió de Carles en favor de Maria Teresa) o l’expansió austríaca cap a llevant (que convertiria Àustria en la primera potència de l’Europa central i oriental).
Vilana-Perles i l’exili català: l’Hospital de Wahring
La situació en la qual va arribar l’exili català a Viena era dramàtica. La majoria d’aquells 5.000 exiliats eren veterans de guerra amb greus mutilacions. Vilana-Perles es va adonar que era necessària una atenció hospitalària per recuperar aquelles persones i, sobretot, per evitar que aquella tragèdia derivés en una pesta. I amb els doctors exiliats Esteve Mascaró, Maurici Andreu i Nicolau Serdaña va finançar la compra d’una casa al raval vienès de Wahring i la van convertir en un hospital. La despesa total va ser de 10.294 florins (8.294 en la compra i habilitació de la casa i 2.000 en l’adquisició de material quirúrgic i medicaments). Des de l’agost de 1717, un equip mèdic català format per quatre metges, dos infermers, una infermera, un apotecari, un cirurgià i una cuinera van atendre gratuïtament l’exili català a Viena.
Vilana-Perles i l’exili català: les pensions
Aquells veterans de guerra, en molts casos greument mutilats, tenien autèntiques dificultats per refer la seva vida. A partir de setembre de 1714, els carrers i les places de Viena es van omplir de rodamons catalans i valencians que vivien en condicions d’absoluta mendicitat. Vilana-Perles, conscient d’aquella tragèdia, va instituir un sistema de pensions per sostenir aquell col·lectiu i, al mateix temps, reconduir la seva situació cap a una progressiva integració en el sistema i en la societat austríaques. A través del seu germà Pau Vilana-Perles, que s’havia exiliat a Salern (el regne de Nàpols havia estat transferit a domini Habsburg en el Tractat de Pau d’Utrecht, 1713), va gestionar el desviament de les rendes de diverses institucions religioses napolitanes i sicilianes per alimentar i vestir els exiliats catalans de 1714.
Vilana-Perles i l’exili català: el projecte Nova Barcelona
Passats vint anys (1734), Vilana-Perles va estimular els supervivents d’aquell exili (els més joves i els menys castigats) per a una empresa molt dificultosa, però, també, molt prometedora: la creació d’una colònia catalana en un territori del fisc imperial —llavors despoblat— a la vall del Danubi, al Banat de Temesvar, actualment Voivodina, Sèrbia. Vilana-Perles va comissionar Josep Planti, un altre exiliat català de 1714 que tenia importants responsabilitats a la cancelleria vienesa, i que seria el redactor d’un projecte que no deixava res a la improvisació. L’any següent (1735) l’exili català iniciava la construcció de Nova Barcelona. Però aquella experiència se saldaria amb un fracàs: les previsions errònies (es pretenia conrear cultius mediterranis en una zona de rigorós clima continental); els perfils inadequats (la majoria dels colons no procedien del món agrari) i una epidèmia de pesta, condemnarien al fracàs aquell ambiciós projecte.
Vilana-Perles, “l’àngel de la guarda” de l’exili català de 1714
Amb independència de l’encert o l’error, de l’èxit o el fracàs, Vilana-Perles va ser un visionari que, amb una actuació decidida, va evitar que l’exili català de 1714 —que venia de donar el millor de cada una d’aquelles persones per les llibertats de Catalunya— acabés abocat en la pobresa i en la marginalitat. Amb les seves iniciatives va promoure els valors de cohesió i solidaritat entre la comunitat catalana de Viena. I va ser decisiu en la supervivència d’aquell col·lectiu. Vilana-Perles no va ser tan sols l’arquitecte de l’Imperi austrohongarès que l’arxiduquessa Maria Teresa situaria al podi de les potències europees, sinó també “l’àngel de la guarda” d’un col·lectiu format per 30.000 catalans i valencians, dispersos arreu dels dominis Habsburg, que van ser el primer gran exili polític de la història peninsular.
Imatge principal: Retrat de Vilana-Perles (circa 1720), obra de Francesco Solimena. Font: Wikimedia Commons.