Que anar a festivals de música s’ha convertit en les noves escapadetes-de-cap-de-setmana-low-cost-free-tour ho sap tothom. Miris on miris, parlis amb qui parlis, sembla que ningú s’escapa d’aquesta aparent melomania que ens porta a congregar-nos durant jornades maratonianes de concerts, amb amics i desconeguts, per veure als nostres artistes preferits del moment, i beure birra a preu d’or. Ja no es tracta d’anar a un a l’any, sinó de col·leccionar-los a l'engròs. Però aquesta assiduïtat començar a portar problemes. Tot és car, hi ha massa gent, massa cues, espais massa impersonals, massa grans, massa inabastable.
El talent que està per venir
Per això, quan un festival decideix mimar el seu públic, ser un espai amable, bucòlic, es converteix en un oasi de felicitat i desconnexió dins de l'hostilitat de l'hiperconsum. I aquest és precisament el cas del Vida Festival. Després de celebrar la seva desena edició el 2024, el Vida Festival ha tornat els dies 3, 4 i 5 de juliol a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú. Sota el lema #VidaReborn, les coses bones han seguit igual: una masia amb bosc inclòs que et fa viure el teu petit somni burgeset #mediterràniament, una proposta de cartell que sempre aposta pel talent que està per venir, i joies internacionals a qui pocs altres festivals decideixen prestar atenció, i el no buscat, però sí propiciat, públic sense guiris a la vista. Podem abaixar la guàrdia, som a casa. Per aquesta edició els plats forts venien a càrrec d’artistes tan diferents com Rusowsky, The Lemon Twigs, Ca7riel y Paco Amoroso, Ichiko Aoba, Royel Otis, La Big Band de la Ludwig Band, Supergrass o Future Islands. Però, de fet, cap dels concerts del Vida resulta menor.
Ara que els preus dels festivals semblen obligar a hipotecar-se per un tiquet, era un caramel massa llaminer per deixar escapar: a la primera convida la casa, perquè t’hi enganxis
Rabiosament Gen Z
La jornada del dijous va obrir de la manera més catalana possible. Els hereus de Manel, la Luwig Band, van anar amb tot. I quan dic tot em refereixo a tots els seus amics que toquen un instrument, tots damunt l’escenari, som-hi. Una mica de ballaruca modesta, d’aquella que agrada a les boy bands catalanes, i els hits d’una generació descontenta, però amb humor. Entre el públic, tota la microfaràndula catalana menor de trenta anys. Precisament aquest fet no és casual. Com qui passa el testimoni a generacions més joves, per la jornada del dijous 3, gràcies a cultura jove, es podien aconseguir entrades per tan sols vint euros. En un moment en què els preus dels festivals semblen obligar a hipotecar-se per un tiquet, era un caramel massa llaminer per deixar escapar. Com allò de la primera convida la casa perquè t’enganxis. Gràcies a això va ser una jornada d’energia rabiosament gen Z. Les camises hawaianes donaven pas a les baby tees, el tir baix i les bermudes molt amples. I concerts com els de Xicu, Ouineta, Mushka, o el secret show de Figa Flawas, van estar petats de gom a gom.
Tot i que generalment les propostes més exitoses solen ser a l'escenari principal, i sense voler desmerèixer als australians Royal Otis, que van retornar l'indie radio-friendly als nostàlgics de les sessions de Dj Amable a Razzmatazz, els millors moments de la nit van ser a l’Escenari Masia. El fill de Jorge Drexler, Pablopablo, va presentar el seu disc debut Canciones en Mi. Guitarra, bateria, saxo i una veu que tan encertava els falsets com els crits rabiosos dins d’un moment de canvi. Sent conscient de la seva condició de nepobaby, va encadenar "Las Tuyas" —cançó que fa broma sobre com seria millor tocar les cançons del seu pare que les seves— amb la seva col·laboració amb Ralphie Choo i el mexicà Carín Leon. L’aplaudiment en acabar va ser ensordidor, al cap i a la fi, les bones van resultar ser les cançons que ell portava a la butxaca. I com si el públic no ho hagués donat tot ja, el fundador de Rusia Idk, Rusowsky, va fer que encara s'entregués una mica més. La presentació del seu disc DAISY va demostrar la seva habilitat per fragmentar la realitat i reconstruir-la dins d’un imaginari propi on tot sembla nou, frec, i innovador, però en el confort d'un univers conegut. A més a més, a l’escenari el va acompanyar el seu amic i company de batalles, Ralphie Choo, per cantar tant les noves cançons com "BBY Romeo", com aquella primera Dolores. Si bé el públic ho va donar tot i la banda no va cometre cap error en tot el concert, entre cançó i cançó hi va haver uns silencis buits sense justificar. Però, al cap i a la fi, a Rusowsky no li cal ser impecable, per ser el preferit de la generació del descontext.
Al Vida n'hi ha per tothom, i ens recorda que el glam rock, el pop barroc i l’indie rock encara tenen el seu espai
La segona jornada, tot i que amb la mitjana d’edat més alta, també va fer honor al talent dels més joves, que ja porten un grapat d’anys girant pels nostres escenaris. La proposta de Ca7riel y Paco Amoroso fa fer volar més d’un cap. Els que han fet un dels Tiny Desk més celebrats dels últims temps, han passat de ser Gremlins de la música urbana a ser autèntics showmans pop. Èxits virals, traduccions a l’anglès de les seves lletres i una energia desbordant que va fer que, tot i que semblin estar per casa nostra cada tres mesos, sempre deixin amb ganes de més. I si parlem de viralitat, també cal destacar el moment en què Zimmer90 va tocar "What love is" —la cançó que va colonitzar l'scroll de TikTok per celebrar els moments més tendres de les nostres vides— cap al final de la jornada. Tots els mòbils ben amunt, aquí o s’enregistra o no ha passat.
Al Vida n'hi ha per tothom. Per això les guitarres van tenir el seu moment més brillant amb el power pop de The Lemon Twigs. Amb perdó de l’exquisita demostració de tècnica i duende de Yerai Cortés. Un set que ens recorda que el glam rock, el pop barroc i l’indie rock encara tenen el seu espai. Cortés va tenir el públic a la butaca des del primer moment, i és normal tenint en compte que van interpretar una versió de Los Brincos amb la mirada a terra per llegir la lletra de la cançó. Cal estimar la gent que es preocupa per fer de cada concert, de cada públic, un moment únic i irrepetible. Una virtut que comparteixen amb Kae Tempest, que va remoure tots els assistents amb el seu spoken punyent.
Cal destacar l’energia entregada per la joia del ball que ha estat Ezra Collective i la festa amb cançons polítiques de Svetlana
I arribats a l'última jornada, es pot afirmar sense por d’equivocar-se que el Vida ja és el festival preferit del teu modernet de Barcelona preferit. Tant és si et refereixes a un que penjava fotos de torrades d'alvocat l'any 2013 i ara ve amb el seu fill, com si ens referim a un jove de dinou anys que pràcticament no ensenya la seva cara a internet a banda d'un parell de fotos borroses amb flash. Tothom vol gaudir del seu bocinet del festival més acollidor del Mediterrani. Amb un horari més nocturn, el primer gran moment ha sigut la celebració del trentè aniversari del "I Should Coco" de Supergrass. Botzina i tots els que van ser joves i ara porten els seus fills amb cascos protectors per les orelles a cada concert han agafat posicions. Tres dècades i Alright sembla condensar la felicitat festivalera en el frenesí del seu teclat. Entrada la nit, entre les llegendes i els nouvinguts, Future Islands han portat el synthpop al següent nivell. Tot i que la veu de Samuel T. Herring ha quedat difuminada a l’inici del concert, i eclipsada pels seus característics passos de ball de saber passar-ho bé, temes com "Seasons" han demostrat ser atemporals. De tota l’edició cal destacar l’energia entregada per la joia del ball que ha estat Ezra Collective. Però si hi ha algú que sap portar la festa i les cançons més polítiques dels últims temps als escenaris, aquests són Svetlana. El turisme se'ns menja, i nosaltres ballem al ritme deI *cor* Barcelona. Frenètics, coreografiats, teatrals i imparables, han estat la fi de festa més eufòrica i rabiosa que ha vist el festival en els seus onze anys d'història.