Va haver-hi un temps en el qual la presència d'una zona gastronòmica en un festival de música m'hauria semblat una cosa incongruent. Menjar? En un festival?! Per què algú en el seu seny s'alimentaria d’una altra cosa que no fos sulfat de metamfetamina en comprimits? Divendres, en canvi, serà que ja ni soc tan jove ni tan assenyat, el primer que vaig fer en arribar a la 9a edició del Vida va ser comprar-me un frankfurt amb ceba caramel·litzada, bacon i formatge gratinat en una de les moltes foodtracks de l’àrea pícnic del festival vilanoví. De fet, sembla que van atorgar-li el guardó al “festival amb millor zona de restauració”. Tot seguit, corro a seure amb uns amics perquè em contin que la nit anterior la festa va acabar passada per aigua i com ha molat el concert de Za! que m'acabo de perdre.
Aquest sarau de naming antiavortista és així: un festival per a tota la família, amb propostes transversals per a tots els paladars, i on mai et faltarà aigua de la font ni paper de vàter
Mastego des de la comoditat relativa d’un fardell de palla, i mentre Niño de Elche s'esgargamella en la llunyania, observo l’ambient del festival: camises estampades, cotxets de nens, camises estampades, nens i nenes belluguejant feliços entre els arbres, encara més camises estampades, famílies senceres muntant-se un pícnic al bosc, brilli-brilli escampat per totes les cares (el reparteixen a la porta?), més i més camises estampades, slow food i adolescents amb pancartes que resen 'I love you, Aurora'… Un bé podria tenir la sensació d'haver entrat en una convenció de camises estampades o en una trobada de la Rainbow Family. Aquest sarau de naming antiavortista és així: un festival per a tota la família, amb propostes transversals per a tots els paladars i on mai et faltarà aigua de la font ni paper de vàter. Jo he vingut per veure Suede (i The Gulps, el nou hype d’Allan McGee, però tots dos se solapen), i encara falten quatre hores perquè els britànics pugin a l’escenari. La nit està en bolquers (mai millor dit).
Això és un festival?
Aixequem el cul per veure a Alba Morena a la Cova by Eastpack (tots els escenaris del festival estan brandalitzats sense complexos) i, en aquest bucòlic paratge, entre pins i altres arbres que no són pins, contemplem com cau la nit acariciats per la veu de la cantant de Salou. Algun déu compassiu encén per fi l'aire condicionat i hem de marxar d'allà amb els primers compassos de Quédate en Madrid, una versió de Mecano: acaben d’informar-nos que ha començat L’Impératrice a l’escenari Estrella Damm, el més totxo.
Presideix l’escenari una lona amb el logotip de la marca de cervesa que resa 'This is not a festival'. Una referència, penso jo, que a vegades tiro massa alt, a aquell ‘ceci n’est pas une pipe’ de René Magritte. La traïció de les imatges, ja ho saben. “La paraula no és la cosa" o "El mapa no és el territori", que deia el lingüista Alfred Korzybski. El Vida no és un festival, sinó la imatge d’un festival? No ho sé... Vaig a buscar un cubata. Un de real, no la imatge d’un cubata.
El Vida no és un festival, sinó la imatge d’un festival? No ho sé... Vaig a buscar un cubata
L’Impératrice, adornats amb cors lluminosos sobre el pit, per alguna raó inconcreta em recorden a Parchís. Amb el meu amic D. parlem d'aquell ‘French Touch’, un estil francès de música de ball del qual aquesta formació és en part hereva. També parlem d’Air (dels qui només ens agrada el Moon safari i la banda sonoral de Les verges suïcides) i fins i tot d’easy listening, de muzak, la mísica d’ascensor, i fins i tot surt el nom d’Esquivel. Però és la meva amiga M. qui endevina la tecla: “És música per a follar. I amb un toc tropical. Música tropical per follar”. Perdo als amics i trobo a uns altres, dos mods de Lleida alts com un campanars (com tots els mods lleidatans) que escolten amb pirronisme a Xoel López. Els tres marxem del concert de l’ex-Elephant Band quan comença la seva versió de Juan Luís Guerra Ojalá que llueva cafè.
Suede estan en plena forma, i van alternar cançons del seu últim disc amb hitassos de tota la vida
Arriba, per fi, el plat fort de la nit, especialment per als qui una part del nostre cervell i el nostre cor segueix als noranta: SUEDE. Als seus 55 anys, Brett Anderson podria posar en remull totes les calces (i calçotets) amb un sol moviment de serrell. Imaginin el que pot provocar la classe d’aeròbic de dues hores que es va marcar, gran part d’ella baixant de l’escenari i cantant des del públic. Suede estan en plena forma, i van alternar cançons del seu últim disc amb hitassos de tota la vida: a Trash, la segona cançó que van tocar, li seguirà una versió acústica de She's In Fashion, Modern Boys, So Young i, per descomptat, Beautiful Ones, l’himne que van robar-li a Massiel. “La, la, la, la, la, oh!”
Tot és bonic (al Vida)
Ens despertem amb el nas com la cimentera del Garraf (de la pols del recinte, no malpensin) i una ressaca de funcionari rus que arreglem a la zona pícnic del festival amb una hamburguesa de pollastre cajún. Un cop deglutida, encarem la jornada d'avui, que compta amb un munt de propostes que no se solapen tant, i passem per la barra per continuar imitant a la carpa Juanita. Pillem l’última cançó de Tim Bernardes, la gran esperança de la música brasilera, seguim amb el pop dringadís i lofi de les Rombo, a la Cabana Jägermusic, després un parell de temes de La Costa Brava (per primer cop als escenaris des de la mort de l’enyorat Sergio Algora) i marxem a agafar lloc per veure La Plazuela, a qui l’escenari de La Cabana se’ls hi farà petit. Grup granadí, irresistible, se situa en un impossible encreuament entre Daft Punk, els Chichos i el nu funk. M. la meva companya, els hi suma una referència: els Backstreet Boys.
Ens despertem amb el nas com la cimentera del Garraf (de la pols del recinte, no malpensin) i una ressaca de funcionari rus que arreglem a la zona pícnic del festival
Marxem, a contracor, abans de l’última cançó perquè no ens volem perdre l’inici del nostre favorit de la nit: els sempre grandiosos Spiritualized. Donàvem per fet que J. Spacemen pilotaria la seva nau espacial cap a les constel·lacions del seu últim disc Everything Was Beautiful, però ens va donar una volta sideral pels seus 25 anys de discografia. Que els hi he de dir. Atmosferes exuberants, melodies alhora melancòliques i esperançadores, gòspel i blues, guitarreig hipnòtic i teleportació quàntica. El milloret de la nit. Altres a destacar: Dehd, el trio més refrescant que va descobrir-me el festival, The Libertines, en un excel·lent estat de salut (¿s'acaba d'assabentar Pete Doherty, com jo, que ara els festivals compten amb una àmplia oferta gastronòmica?) i els al·lucinants Playback Maracas, els Daft Punk de Mataró.