Aquitània (antiga Novempopulània romana), segle VI. Fa 1.500 anys. La desintegració de l’estat romà havia sumit en l’anarquia les antigues províncies de l’imperi. Les oligarquies territorials autòctones de l’antiga Gàl·lia (romanes) i forasteres (visigòtiques i franques) es debaten en lluites intestines pel domini de la regió. Les ciutats estaven immerses en un escenari de crisi i abandonament, i el medi rural era un tempestuós paisatge de violència i precarietat. En aquell context de caos, apareixen els bascos, procedents del Pirineu occidental, que es lliurarien a devastadores campanyes de saqueig. Fins passat un segle, el duc Eudes (688-735) no aconseguiria la pacificació del país. Però el nou paisatge social resultant seria substancialment diferent del de l’època romana.
Què hi feien els bascos en aquell territori?
La presència dels bascos als Pirineus és antiquíssima. Remunta, pel cap baix, al 5000 aC. Amb l’arribada i l’establiment de les nacions indoeuropees (1200 aC – 200 aC), van mantenir el seu territori i la seva cultura, però en un estat de conflicte permanent amb els nous pobladors. És una època fosca, que canvia radicalment amb la invasió i la dominació romanes (218 aC – 475 dC). Durant aquesta etapa, els bascos adquireixen un paper protagonista. Tradicionalment enfrontats amb tots els seus veïns, s’alien amb Roma a canvi d’importants concessions. La pax romana —la definitiva submissió de les nacions autòctones— (a partir del 27 aC) els convertiria en les noves classes dominants dels territoris que la Lloba Capitolina havia sotmès: les dels seus antics veïns (al sud, la vall alta de l’Ebre, i al nord, les planúries entre els rius Ador i Garona).
L’època de les devastadores campanyes basques
A partir del 475, amb la definitiva desintegració de l’imperi romà, les elits rurals de remot origen basc (que en aquell context d’anarquia actuaven com a governants independents), reclutaven colles de muntanyencs del Pirineu basc amb l’objectiu de combatre els seus competidors (que podien ser, també, d’origen basc). Les fonts documentals de l’època són molt escasses, però les poques que han transcendit en el temps revelen que aquests mercenaris es lliuraven al pillatge i la destrucció. Entre aquestes escasses fonts, destaca un text del bisbe Gregori de Tours (538-594), que —impressionat per aquella onada destructiva— deixa escrit que “els bascos es van precipitar des de les muntanyes a la plana, tallant les vinyes i destruint els camps, cremant les cases i emportant-se presoners a molts habitants i als seus ramats”.
L'època de la colonització basca
Les mateixes fonts apunten que, a inicis de l’edat mitjana (segles V i VI), el Pirineu basc no generava prou recursos per a sostenir una societat, en aquell moment, superpoblada. Aquest context de precarietat seria el que explicaria el fenomen dels mercenaris pirinencs bascos que van protagonitzar les devastadores campanyes de destrucció a Aquitània. I la conseqüència (un buit poblacional important a les zones devastades) seria el que explicaria l’impuls colonitzador basc. El bisbe Venanci Fortunat de Poitiers (530-609) va deixar escrit que “el comte Galactori de Bordeus (pel nom, no era d’origen basc) va derrotar i foragitar un grup molt nombrós d’emigrants bascos mentre travessaven els Pirineus”. No obstant això, aquell fenomen no s’aturaria, i a inicis del segle VIII, la composició sociològica d’Aquitània hauria variat notablement.
Aquitània mestissa
L’Aquitània carolíngia (segles VIII-X) era un trencaclosques ètnic i cultural. En l'àmbit de les elits dominants, les diferències eren inexistents. Els latifundistes de remot origen basc s’havien llatinitzat i s’havien mestissat amb les oligarquies importades per la Lloba Capitolina. Però en l'àmbit popular i majoritari, els vells habitants del país (de la Novempopulània romana) —d’ètnia celta i llengua romànica (que durant aquella època evolucionaria cap a la llengua occitana)— convivien, o més aviat malvivien, amb els bascos de la colonització postromana (originaris del Pirineu occidental) d’ètnia i llengua èuscara. Una llarga història de conflictes i dues cultures radicalment diferenciades (les fonts apunten que podrien ser, fins i tot, religioses, ja que els bascos encara no havien estat evangelitzats) van crear una barrera insalvable.
L’aparició del mot “xarnego”
No obstant això, els contactes entre les dues comunitats van ser més freqüents del que podem imaginar. Sobretot a les ciutats, on les dues comunitats coincidien. Un exemple seria Baiona, la capital històrica de Lapurdi (un dels tres territoris d’Euskadi-nord), que durant tota l’edat mitjana va ser un espai de mestissatge entre bascos, aquitans i anglesos (els nous dominadors del territori des del segle XIII). A Baiona, Auloron (comtat de Bearn) o Lo Mont de Marçan (comtat d’Albret), els matrimonis entre bascos i aquitans van ser freqüents, i no sembla que generessin cap conflicte. Però, en canvi, a “les bastides” (viles de nova fundació creades seguint el traçat dels camins importants) aquest fenomen va generar cert rebuig. I és allà on apareix, per primer cop, el mot “xarnego”: identifica una persona nascuda d’un matrimoni mixt.
Quin és l’origen etimològic de “xarnego”?
Ningú no ha explicat l’etimologia del mot “xarnego”. Alguns afirmen que procedeix del castellà “nocharniego”, un gos llebrer. Però no han explicat el simbolisme de l’expressió ni la transmissió lingüística. Com tampoc no han explicat si és un mot basc o occità. Però, en canvi, sí que sembla clar que ja tenia una càrrega pejorativa. No com la imaginem modernament, sinó en el context cultural d’identitat tribal propi de les societats antigues i medievals. Passats els segles, entraria a Catalunya amb la immigració occitana, en bona part procedent d’Aquitània (1550-1640), i s’empraria, paradoxalment, per a referir-se als fills de parelles catalanooccitanes. Aquella migració duplicaria la població del Principat. Per tant, podem considerar que una gran massa de catalans que claven les seves arrels a la Catalunya del XVI son, en bona part, descendents dels primers “xarnegos” catalans.
