Una carrera de sis dècades i prop del mig centenar de treballs pot ser espremuda i reivindicada per infinites vies. Una, l'escollida per Van Morrison al 58è Festival de Jazz de Barcelona, ha estat la de mostrar la seva pròpia vigència i, de passada, la del blues. Amb molt poquetes concessions, gairebé res més enllà del "Gloria" amb què s'acomiadaria després de poc més d'hora i mitja de concert, el nord-irlandès ha regalat als més de 3.000 fidels que omplien l'Auditori del Fòrum una bona col·lecció d'himnes aliens i perles pròpies de tot pelatge.
Un parell de minuts abans de les vuit del vespre, Morrison ha escollit "Deep Blue Sea" per obrir el camí que després transitarien "Kidney Stew Blues" i "Rock Me Baby", tríada homenatge a tres gegants del gènere com John Lee Hooker, Eddie Vinson i B.B. King. Aquesta selecció, petita provatura del Somebody Tried To Sell Me A Bridge, disc en què reinterpreta grans figures del blues signat aquest mateix 2026, ja era una declaració d'intencions: el Lleó de Belfast segueix en el rodatge i no hi ha temps per recrear-se en el passat.
Un homenatge al blues
Tant és així que, protegit per vells escuders com Matt Holland a la trompeta, Richard Buckley al saxo i Bobby Ruggiero a la bateria, Morrison ha dedicat més de dues terceres parts de la vetllada a aquest últim treball i a Remembering Now, disc del 2025. D'ell han sonat "Down To Joy", "Back To Writing Love Songs" o "If It Wasn't for Ray", mentre el cantant trenava aquests versos amb solos d'harmònica i saxofon, sempre amagant el rostre entre les seves ulleres de mirall i el seu barret i ficat en un vestit fosc.
Així, en tot moment ha intercalat la seva veu sensible i vigorosa, potent com el primer dia a només dos mesos dels 81 anys, amb els jocs de guitarra, teclat i bateria aliens, dirigits sota la sospita que gairebé millor no errar una nota. Igualment, fidel a l'etiqueta de tipus esquerp, el nord-irlandès ha optat per expressar-se a través de la música, perquè això de dirigir-se al públic no va del tot amb ell, en una nit en què no ha descansat ni en el breu espai entre cançons.
Només uns quants èxits
Les filigranes jazzístiques d'"Ain't Gonna Moan No More" han anticipat el medley de "Goin' Down Geneva" i "Brand New Cadillac", que ha eclosionat en un rock and roll clàssic dels que desenganxen malucs de les butaques i reclamen que les palmes persegueixin la batalla entre saxo i trompeta. Ja en la recta final, Morrison ha consentit alguna cosa al seu públic, entregant "Early In The Morning" del How Long Has This Been Going On de 1995, "Moondance", èxit del disc homònim de 1970 i "Real Real Gone", tall de 1990 inclòs en Enlightenment del qual el públic ha celebrat cada repetició de la tornada.
Encara l'eufòria al cos, un "Thank you, moltes gràcies" ha aixecat l'auditori, que ja no s'ha assegut en el que ha durat "Gloria", història musical elevada als altars de la cultura popular gràcies a les intervencions de Patti Smith o de The Doors, que ha servit a Morrison per excusar-se de l'escenari mentre la banda jugava i retorçava la seva melodia durant més de sis minuts. Malgrat la llarga ovació, el Lleó de Belfast no ha tornat a l'escenari barceloní, que amb mereixement ha quedat a mercè dels músics i el blues, protagonista inqüestionable de la nit.