‘Unicorn Wars’, la pel·lícula de dibuixos que embogirà pares i mares

Als primers minuts d'Unicorn Wars, i sota l'atenta mirada de mussols, cèrvols i ocells, un conillet corre sobre l'herba mentre es diverteix jugant amb una jove unicorn anomenada Maria. Però les entranyes de l'aparentment bucòlic bosc amaguen una amenaça monstruosa. Immediatament després d'aquest pròleg fosquíssim, la trama ens trasllada al Campament Cor, on ressonen els crits d'un sergent osset que porta al límit els seus soldats ossets, en una estricta preparació física que els faci aptes per al combat. “Vinga, escòria, més ràpid, o els unicorns us ficaran la seva banya pel cul tan profundament que us faran vomitar nabius”.

La memòria cinèfila ens dispara records de Bambi, la de Disney, la que ens va traumatitzar a tots, i de La Chaqueta Metálica, la de Kubrick i el soldat patós que acaba volant-se el cap en un lavabo. Les tones d’humor salvatge que arriben immediatament desconcerten l’espectador, i la festa està servida. El director d'Unicorn Wars, Alberto Vázquez (La Corunya, 1980), ho tenia molt clar: “M'interessava sorprendre, xocar, que la pel·li fos gamberra i una mica radical. I que les rialles del principi s'anessin tornant silencis. Això ho he vist a les projeccions, i després al final la gent està a la butaca en pla oh no... Pel que he detectat, hi ha gent a qui li encanten aquests canvis de to i d’altres als que no els agraden gens”.

M'interessava sorprendre, xocar, que la pel·li fos gamberra i una mica radical

I és que Unicorn Wars viatja sense solució de continuïtat, i sense avisar, del riure desfermat al terror de sang i fetge, del drama familiar a les narratives de contes de fades i monstres. I al relat bèl·lic a la Vietnam, perquè aquesta és una pel·lícula de guerra amb combatents que criden força l’atenció: a un costat del ring, els unicorns; a l’altre, uns ossets aparentment ben amorosos. Som davant d’una embogida xifladura que també emociona, en un equilibri tan fabulós com insòlit que no deixa ningú indiferent. En parlem amb el seu director.

Avisarem d’entrada als pares i les mares, que potser vegin ossets i unicorns i pensin que és una gran idea portar al cinema els nens. No és el cas!
Bé, a França està recomanada per a més grans de 13 anys, i a Espanya, per a més grans de 16. Jo et diria que a partir de 13 anys em sembla que ja s’hi pot anar, a Unicorn Wars no hi ha res que no vegin cada dia a internet o en un telenotícies, on hi ha molt odi, molta frustració, molta violència. Jo obro el Marca, veus els fòrums, i és molt pitjor.

D'entrada, quin trauma vas tenir de petit amb els óssos amorosos i amb els unicorns?
(Riures) No, no, cap en especial. De petit veia coses com La aldea del arce o per descomptat, Los osos amorosos. Cap trauma. És una qüestió iconoclasta, de carregar-te aquestes icones que pertanyen al món infantil i posar-les entre l'espasa i la paret. D'alguna manera, volia treballar amb la universalitat d'aquests elements. Tothom reconeix en un primer cop d'ull tant els ossets com els unicorns. No cal explicar res, tothom sap com són, encara que aquí els hi donem la volta. Als ossets, però també als unicorns, perquè se'ls sol representar com a éssers blancs i lluminosos, i aquí són animals salvatges, com llops, per això tenen aquest punt de misteri i es representen així de foscos. Tenen un component ecològic, guaridor amb la natura, un punt màgic, però la visió dels unicorns de la pel·lícula és força diferent a la d'altres unicorns.

Presentes un film transgressor, violent, divertidíssim, emotiu, tot alhora. I de dibuixos animats. Però per a adults. Quina resposta esperes dels espectadors?
A mi el que m'interessa és l'acabat artístic, els missatges que vols explicar... no hi penso tant en el públic. Tinc la sort de comptar amb uns productors que em donen suport, i penso més en quina pel·lícula m'agradaria veure a mi. Sí que és cert que el tema d'Unicorn Wars, una guerra entre ossets i unicorns, buscava impactar amb la seva història, amb la manera que fa servir per explicar-la: al final és una pel·li amb acció, amb batalles, que juga amb el gènere fantàstic, que és iconoclasta, provocadora...

És una pel·lícula amb acció, amb batalles, que juga amb el gènere fantàstic, que és iconoclasta, provocadora

Provocar, Unicorn Wars provoca moltíssim!
La meva intenció era provocar, sí, però provocar ganes de la gent de veure-la, que la gent tingui curiositat per saber què és aquesta pel·lícula, perquè té aquesta cosa what the fuck. És el que he intentat, després la pel·lícula ja no és meva i tot plegat depèn de molts factors, de la distribució i el número de còpies, d'una conjuntura de crisi en què la gent va menys al cinema... La pel·lícula tindrà la seva pròpia vida, i tant de bo la vegi la gent, perquè per això faig cinema.

Parlaves de sorprendre, de xocar, de ser gamberro.
És que a mi m'agraden les pel·lícules que, encara que no siguin perfectes, tenen alguna cosa que fa que te'n recordis. M'agrada David Lynch, m'agrada David Cronenberg, si parlem d'animació m'agraden Miyazaki, Otomo... Si aconsegueixes que la gent recordi alguna cosa de la teva pel·lícula després de veure-la, ja és molt. Hi ha pel·lis molt ben fetes, però l'endemà ja les has oblidat. Passa molt amb les sèries, tenen un llenguatge comú, estan totes tallades pel mateix patró. A mi m'interessen les pròpies mirades, la personalitat de l'autor.

Lynch, Cronenberg, però veient la pel·lícula entenc que també t'encanten Bambi i La Chaqueta Metálica.
Sí, sí, sóc omnívor (riures). M'agraden Bambi i La Chaqueta Metálica, però també m'agraden Platoon, Apocalypse Now... Tot això és a Unicorn Wars. També hi ha Darth Vader, o la Bíblia: m'agraden molt les històries de l'Antic Testament, em fascina la figura del Déu cruel... Crec que la pel·lícula beu de moltes influències, és una barreja bastarda de tot això i, alhora, té el seu univers propi, amb la relació entre germans, les guerres familiars que també poden ser força cruentes i devastadores... La pel·li és una barreja de totes les meves fílies i fòbies, força barroca, amb molts personatges, moltes batalles, amb molta sang. És fins i tot excessiva fins a cert punt, si la compares amb el meu anterior film, Psiconautas, que era més intimista, amb menys personatges... Aquí hi ha molt de tot.

La teva pel·lícula ha passat per Sitges i Annecy, un festival d'animació francès amb moltíssim prestigi internacional.
El més gran al que he anat a la meva vida. Annecy és un monstre, un festival increïble. El pas per Sitges també va ser molt bo, amb aquell públic tan devot del fantàstic, va ser una experiència molt intensa. En tot cas, a França consideren indústria nacional l'animació i el còmic. Hi ha més inversió, hi ha moltes escoles, i això passa perquè l'animació, a més d'un art, és una indústria que genera moltíssims llocs de feina. Curiosament, ara mateix a Espanya hi ha gairebé plena ocupació en el camp de l'animació, però necessitem més animadors, artistes, concept artists... Aquí hi ha grans professionals, el que passa és que fonamentalment treballen per a altres països, fan serveis per a empreses americanes o altres llocs. A Espanya no hi ha un tarifari, per exemple, tampoc no està contemplat com a sector estratègic. I és un sector completament en alça: molts animadors treballen per al sector del videojoc, que genera catorze cops més diners que el cinema. Crec que s'hauria d'apostar per l'animació com a sector estratègic, perquè és art, però també és, per exemple, tecnologia, abasta molts pals, és necessari al món audiovisual on vivim.

M'agraden Bambi i La Chaqueta Metálica, però també m'agraden Platoon, Apocalypse Now... Tot això és a Unicorn Wars

Si parlem de potenciar el cinema d'animació, més enllà del suport de les institucions, la primera que ha d'apostar hauria de ser la pròpia indústria...
Falta cultura en aquest sentit, però crec que de mica en mica es va entenent que l'animació és un mitjà per explicar qualsevol mena d'història. És per a nens i per a adults, l'animació és per a tothom. Sèries com Los Simpson, Padre de familia, South Park, BoJack Horseman... estan al nostre imaginari. Jo em sé capítols sencers de Los Simpson de memòria (riu), ha estat una sèrie molt important per a la meva generació, és part de la nostra cultura, està ficada al nostre cap. És clar que es consumeix animació, per a adults i sobretot per a nens, les pel·lícules més taquilleres de cada any solen ser animades: Tadeo Jones a Espanya, el cinema de Pixar, de Disney, l'anime entre els adolescents, els salons del manga sempre estan pleníssims... Què falta? Una mica de temps, més cultura, incentius fiscals i apostar per produir nosaltres perquè aquí es produeix però per a clients de fora. És una indústria que ha de créixer, es consumeix i s'aprecia però necessita temps.

Crec que en el món de l'animació pel cinema ets autodidacta.
Sí, jo vaig fer Belles Arts, i vinc de la il·lustració i del còmic. No vaig estudiar cinema ni animació. Abans d'entrar en aquest terreny, era il·lustrador professional, treballava en diaris, revistes, he fet més de 30 llibres, alguns de propis i per a d’altres escriptors, he fet il·lustració per a nens i per a adults... Tenia una carrera força consolidada. I el salt a l’animació va ser una mica per casualitat, també perquè em van empènyer les meves pròpies històries: Psiconautas naixia d’un còmic meu que va publicar l’editorial Astiberri. He caigut en aquest camp d'una manera autodidacta, tot i que l'animació és, en tot cas, una feina d'equip, i jo col·laboro amb la base del mateix equip des de fa més de 10 anys. I ens entenem molt bé, som molt conscients de les nostres limitacions, i parlo fonamentalment de les pressupostàries, i això ho tenim en compte per treure tot el partit possible a les històries que expliquem.

Què falta? Una mica de temps, més cultura, incentius fiscals i apostar per produir nosaltres perquè aquí es produeix però per a clients de fora

Quant ha costat Unicorn Wars?
El film té un pressupost molt ajustat per a la pel·lícula que és, no arriba als tres milions d'euros i hauria de ser de set o vuit, però traiem punta a les possibilitats que tenim. I crec que no sembla per res una pel·lícula limitada: hi ha un munt de treball artístic tradicional al darrere, perquè ens agrada mirar els clàssics, ens agraden els acabats clàssics, els dels films de Disney dels anys 40 i 50, Bambi i coses per l'estil. Per què? Perquè l´animació tradicional envelleix molt bé. Una pel·li d'animació 3D de fa 20 anys, vista ara, et cauen els ulls, perquè els avenços tecnològics són enormes. Però veus Bambi, que té 80 anys, i se sosté, perquè la feina manual és universal.

Aquesta pel·lícula és fruit d'un procés de treball de sis anys, i suposo que un s'ho ha de pensar molt bé per dedicar aquest temps de la teva vida a un projecte...
Sí, quatre anys com a mínim no te'ls treu ningú. Costa decidir-se, perquè a més hi ha la por que la producció caigui. Que no aconsegueixis finançament, que aquí és un tema molt fràgil. Conec directors d'animació que fa tres anys que estan en un projecte que no aconsegueixen tirar endavant, que cau. I això és molt frustrant, portes molt de la teva vida treballant-hi. T'ho has de pensar molt bé, i necessites molta passió i molta energia, perquè en sis anys et pot passar de tot. Fins i tot una pandèmia.