Saragossa, 9 d’octubre de 1646. Fa 377 anys. Etapa central de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). El príncep hereu Baltasar Carles, únic fill mascle legítim del rei Felip IV que havia superat la infantesa, moria, oficialment, a causa d’una verola. La mort de Baltasar Carles, que catorze anys abans (1632) havia estat proclamat amb l’estrambòtica però reveladora fórmula príncipe de estos reinos, va representar un cop duríssim per al rei Felip IV (que va veure perillar la continuïtat de la dinastia Habsburg al tron hispànic), i per a Luis de Haro, ministre plenipotenciari de la monarquia hispànica, nebot, successor i continuador de les polítiques unificadores del comte-duc d’Olivares que havien provocat la guerra de Catalunya.
Què representava Baltasar Carles?
El príncep Baltasar Carles era “l’esperança blanca” del règim de Felip IV. Abans del seu naixement (1629), la seva mare Isabel de Borbó havia tingut sis filles que havien mort, totes sense excepció, durant els primers mesos de vida. Les fonts documentals relaten que l’arribada de Baltasar Carles va ser celebrada amb grans festejos. Superades les primeres setmanes de vida (les que es consideraven de màxim risc), es van organitzar curses de bous, jocs de canyes i lluminàries que van omplir de brogit els carrers de la “villa y corte”. Baltasar Carles no tan sols representava la garantia de continuïtat de la nissaga Habsburg hispànica; sinó que, també, personificava la nova arquitectura que es volia imprimir a l’edifici polític hispànic.
Què es pretenia fer amb Baltasar Carles?
Des dels temps dels Reis Catòlics (finals del segle XV), l’arquitectura de l’edifici polític hispànic era la d’una monarquia composta; és a dir, de la reunió de diversos Estats semiindependents que estaven vinculats a un poder central a través de relacions bilaterals de diferent gradació. Seria allò que, contemporàniament, anomenaríem un estat confederal. Però la tendència d’aquest poder central a erosionar aquest complex sistema havia desembocat en un paisatge de tensions que, finalment, esclatarien amb les guerres de separació dels Països Baixos neerlandesos (1582), de Catalunya i de Portugal (1640) i de Nàpols (1647). Baltasar Carles havia de personificar la superació d’aquell paisatge de rebel·lions i la culminació del trànsit cap a un model unitari.
L’arriscada aposta de Baltasar Carles
El 6 d’octubre de 1644 moria lsabel de Borbó, reina consort de la monarquia hispànica. Deixava vidu —el rei Felip IV— i dos fills —Baltasar Carles i Maria Teresa que, anys més tard (1659), acabaria casada amb Lluís XIV de França—. En el moment del decés de la reina, Felip IV tenia trenta-nou anys. No era una edat excessivament avançada per plantejar un nou matrimoni i engendrar nova descendència, que assegurés el relleu en cas que Baltasar Carles no assolís l’edat adulta. Però la mala salut del monarca, provocada pels seus excessos alimentaris, no convidava a res bo; i en aquell punt, la cancelleria de Madrid va fiar el futur de la monarquia hispànica en la figura i en la descendència del jove hereu.
A jurar toquen
Enterrada la reina, Luis de Haro va activar diverses negociacions matrimonials; però la guerra contra l’aliança catalanofrancesa (en aquells moments, clarament desfavorable als interessos de Madrid) va conduir els ambaixadors hispànics a Viena. L’elegida va ser Maria Anna d’Habsburg, filla de l’arxiduc Ferran III d’Àustria i de tan sols deu anys. Compromesa la núvia, convenia que tots els estats hispànics juressin solemnement Baltasar Carles com a futur rei i fer efectiva l’estrambòtica fórmula “príncipe de estos reinos”. La primera parada va ser Pamplona. El 25 de maig de 1646, Baltasar Carles jurava les Constitucions de Navarra i rebia el títol de príncep de Viana (hereu al tron navarrès). I dies més tard, emmalaltia.
Avall, que fa baixada
Inicialment, la malaltia de Baltasar Carles no va amoïnar ningú. Pocs dies després de jurar a Pamplona, el seguici reial emprenia camí cap a Saragossa per ser investit príncep de Girona. En aquest punt, és important recordar que Catalunya havia proclamat la independència cinc anys abans (1641), i Felip IV havia previst oficiar la cerimònia a Saragossa per la impossibilitat de fer-ho a Barcelona. Però aquella absurda maniobra, que no tenia ni la categoria de simbòlica, va sortir caríssima a Felip IV. Baltasar Carles va arribar a la capital aragonesa en un estat de salut tan greu que ni tan sols es podia mantenir dempeus per interpretar la comèdia del nomenament d’hereu a la direcció d’un país que feia cinc anys s’havia independitzat.
L’esperpent
L’absurd viatge a Saragossa culminaria en el més absolut dels esperpents. Felip IV i Haro, conscients del greu estat de l’hereu i desconfiant totalment dels metges que l’atenien, van posar la vida de Baltasar Carles en mans de la mística María de Ágreda, confessora espiritual i consellera d’estat del rei. María va ordenar retirar els metges de la cambra de l’hereu i transportar fins a Saragossa la mòmia de Diego de Alcalá, un frare franciscà mort dos segles abans (1463). La mòmia va ser introduïda al llit d’un agònic Baltasar Carles fins que l’hereu va exhalar el darrer sospir. No cal dir que la notícia d’aquell esperpent va córrer com la pólvora; i va ser, primer la sorpresa i, després, la riota de totes les corts d’Europa.
La mort
Baltasar Carles, “l’esperança blanca” d’un règim personificat per figures tan absurdes i esperpèntiques com Felip IV, Luis de Haro i Maria de Ágreda, va morir, oficialment, a causa d’una verola. Però algunes fonts mèdiques, que van poder evitar la censura del poder de l’època, van suggerir que l’hereu hauria mort a causa d’una violenta malaltia venèria. En qualsevol cas, per a Baltasar Carles, la companyia d’una mòmia compartint llençols i flassades en ple procés infecciós, devia ser clínicament i psicològicament devastadora. En la nostra mirada actual, aquests detalls resulten molt reveladors per il·lustrar la ideologia d’un règim —la monarquia hispànica— absolutament capaç de tot per a perpetuar-se en el poder i en el temps.
