No us podeu imaginar les vegades al dia que dic als meus alumnes “el mòbil” (allargant una mica la i) perquè miren avall i l’utilitzen durant la classe, des del calaix. Se n’adonen de seguida i el guarden o em diuen que estan enviant un missatge a la seva àvia (és sorprenent el nivell de comunicació que tenen amb les seves àvies durant les hores de classe). Han après a utilitzar-lo sense moure gaire els braços ni les mans perquè no els vegis i la velocitat del seu tecleig és realment prodigiosa, fins i tot per mi que també em passo el dia enganxada al mòbil.

Llegia fa pocs dies que els joves d’avui tenen (o tenim) el que s’anomena nomofòbia (no-mobile-phone-phobia). De fet, ho llegia perquè es va fer un estudi sobre la dependència del mòbil amb un grup de joves d’entre quinze i vint-i-quatre anys que van passar una setmana sense el dispositiu. Això els va provocar ansietat, angoixa i por. El famós FOMO (fear of missing out), la por de perdre’t alguna cosa que està passant endins del mirall negre. No sé si, com a mi, quan el mòbil us diu el temps d’utilització diari us fa vergonya, us odieu i penseu en els llibres que teniu pendents i les pel·lis que hauríeu pogut veure.

Com els meus alumnes, jo tinc sempre el mòbil en vibració o en silenci i m’estalvio trucades si ho puc solucionar amb un missatge que em penso bé com escriure. Se’ls ha anomenat la generació mute. També he llegit que en els últims anys la instal·lació d’aplicacions de tons de trucada ha baixat moltíssim (abans era una decisió que prenies deliberadament, després d’escoltar totes les melodies i, el millor, podies canviar-la en funció de qui et trucava). Em diuen que no els agrada que els truquin perquè no saben com acabar les converses, no volen que algú altre els pugui sentir i se’ls fa estrany parlar amb algú sense veure-li la cara. És una manera curiosa de relacionar-se amb l’exposició: per una banda busquem preservar molt la intimitat, però després ens mostrem de manera absoluta a les xarxes en vídeos que volen semblar espontanis i no ho són i perseguim amb filtres i repeticions una perfecció que no existeix. El control absolut d’aquesta exhibició proporciona calma, i l’observació en bucle de les pròpies imatges, un plaer narcisista.

Sovint em pregunto què busquem cada vegada que mirem les notificacions del mòbil; és l’espera incessant d’alguna cosa que no arriba mai, com si sempre hi haguéssim de trobar un Whatsapp a punt de canviar-nos la vida

Qui no patiria, estant una setmana sense mòbil? Que a les reunions serioses el traiem per apuntar noséquè i així de passada comprovem els correus. I després de dues hores d’obra de teatre correm a desactivar el mode avió, amb aquells segons d’espera, de buit existencial, fins que es carreguen les converses de Whatsapp. És paradoxal que sigui un espai de llibertat absoluta i ens permeti sentir-nos així (podem moure’ns per qualsevol ciutat seguint la fletxeta de Google Maps, buscar o penjar informació sobre la cosa més remota i secreta) i a la vegada ens sotmeti en cos i ànima. Com deia Cortázar amb el rellotge, aquí som nosaltres, ja no els regalats, sinó els esclavitzats.

Sovint em pregunto què busquem cada vegada que mirem les notificacions del mòbil. Cadascuna de les més de cent cinquanta vegades que ho fem al dia, amb necessitat de ionqui. És l’espera incessant d’alguna cosa que no arriba mai, com si sempre hi haguéssim de trobar un Whatsapp a punt de canviar-nos la vida: un desastre planetari, un premi milionari. El control d’un submón fictici amb un “jo” que reclama les nostres atencions cada vint minuts. Penso en el meu primer Nokia amb carcassa intercanviable. Llavors ens trucàvem, deixàvem fer un to i després penjàvem. Les perdudes. Era un codi perquè l’altra persona sabés que l’estàvem pensant. Ara es deu fer a través dels likes. Cada generació té els seus codis. I cada codi, la seva poètica. Això sí, llavors, només l’altra persona sabia que pensaves en ella.