Un moment o altre de la vida hauràs d’encarar la pregunta de si has llegit alguna cosa de Paul Auster (Nova Jersey, 1947) i la resposta ha de ser que sí. Les novel·les d’aquest autor són una mena de vídeojoc. En pots gaudir a molts nivells. Depén de la teva traça per anar passant pantalles —aprofundint-hi—, et poden deixar en qualsevol dels estats que van de ferit a entretingut. Auster t’ofereix tot aquest repertori de sensacions perquè la matèria principal dels seus relats és l’aleatorietat, tot el que en la vida és random.

El desencadenant de les històries és sovint un fet fortuït, casual, inesperat, que desconcerta profundament el protagonista. Atabalat per les conseqüències greus del que li ha caigut a sobre, es culpa del que ha passat i reacciona obsessivament i exagerada. S’enfonsa i es degrada. S’abandona a la solitud i al buit, a la beguda i al sexe, de vegades a la violència. Pensa en matar-se.

Sembla tot molt bèstia, però Auster és ben lluny de la grolleria i el sensacionalisme. Al contrari. Descriu situacions perfectament versemblants i posa en joc uns personatges commovedors, que desitgen sortir del pou. Pateixes amb ells, pobres, perquè lluiten i mai abaixen els braços. Encara que poques vegades troben el que busquen, sempre els hi dona dues sortides per tirar endavant: l'amistat i l’amor. Auster, que refusa qualsevol destí trascendent (a Diari d’Hivern diu que la mort és “entrar surant en el regne del no-res”) li obre la porta al mateix assaig en recordar Joubert: “Cal morir inspirant amor (si es pot)”. També a les novel·les.

El punt que t’encantarà és quan li vulguis explicar a algú de què va aquesta novel·la d’Auster que t’agrada tant. Tindràs problemes. Tot el que veies lògic i coherent mentre la gaudies et semblarà extravagant i estrafolari quan ho expliquis. Llavors t’adones que Auster et tenia segrestat mentre el llegies, amb un llenguatge fluent i planer i un ritme intens, amb giragonses argumentals desconcertants. És una sensació molt agradable.

1. Trilogia de Nova York (1987)

Algú que truca al telèfon equivocat pren per detectiu a Daniel Quinn, escriptor de novel·les de lladres i serenos, i li encarrega un cas. Així arrenca Ciutat de vidre, primera de les tres peces d’aquesta trilogia. Pots llegir-la com una sèrie de noves novel·les negres deconstruïdes fins que t’adones que alguna cosa no va bé i no saps per què, o perdre’t en els rerefons que inquieten l’autor: l'atzar, la solitud, la dificultat de conèixer als altres i, alhora, la necessitat dels uns pels altres. Aquests temes són el material literari clàssic d’Auster i te’n faràs creus de les variacions que és capaç de desenvolupar amb les mateixes peces del trencaclosques. És gairebé màgic. A Labutxaca.

2. El llibre de les il·lusions (2003)

L’escriptor David Zimmer ha perdut la família en un accident d'aviació. Una pel·lícula muda d'Hèctor Mann li arrenca una riallada després de mig any submergit en un deliri d'alcohol i depressió, a la vora de l'suïcidi. Zimmer decideix escriure els misteris de la vida de Mann a El llibre de les il·lusions. És el típic heroi austerià: magnètic, torturat, ple de matisos, genuí i desconcertant, commovedor en la seva desmesura i amb un passat farcit de secrets. A Labutxaca.

3. 4 3 2 1 (2017)

La pots admirar com un jeroglífic formal de quatre novel·les en una, proesa tècnica que  és a l’abast de quatre o cinc escriptors vius, o tractar-la com un assaig fet carn en el personatge d’Archie Ferguson, que trontolla entre la llibertat i la ventura, les decisions i circumstàncies que determinen el camí de les quatre infàncies i adolescències que el personatge protagonitza simultàniament en cada capítol, diferenciades, un cop més, per fets atzarosos que ell no tria, però amb els que ha de bastir la seva vida —les seves vides. A Labutxaca.