Sabeu aquella situació incòmoda que es dóna quan pugeu a l’ascensor i s’obre la porta del carrer i aguanteu les portes perquè pugi amb vosaltres aquell veí que coneixeu només de creuar-vos a l’escala, però de fa tant de temps, que us veieu obligats a parlar-hi tan sí com no. Els temes són sempre blans i sense gaire complicació: el temps, algun familiar o tercera persona que tingueu en comú, les obres del carrer, potser el futbol…

És un diàleg que oblidareu tan bon punt sortiu de l’ascensor i que repetireu cada cop que us veieu obligats a estar tancats amb aquella persona perquè el silenci ens sembla opressiu i l’educació que hem rebut ens fa pensar que cal xerrar per no semblar maleducats o descortesos. Un viatge en ascensor acostuma a durar un o dos minuts, depèn de com sigui d’alt l’edifici. Ara, imagineu fer un trajecte entre pisos que duri hores; hores de conversa banal i sense suc, però que el feu amb la persona que més estimeu del món. El 99% del temps, el meu fill Pau fa servir aquest tipus de conversa per comunicar-se. Repeteix el seu nom, es presenta, em demana qui sóc i fa servir frases i diàlegs de pel·lícules constantment i fora de context. El meu fill té Trastorn de l’espectre de l’Autisme (TEA).

Quan diem que una cosa serà difícil fem servir la frase de l’agulla i el paller. En realitat podem aplicar diversos mètodes per resoldre aquest tema: anar traient la palla grapat a grapat fins a trobar l’agulla, anar clavant un pal amb un imant ben potent a la punta, ventar suament aixecant la palla fins que l’agulla aparegui sola a terra… Tots els mètodes demanen el mateix: paciència i atenció. El meu fill Pau té tendència a marxar si massa gent li parla o el busca. Li agrada estar en llocs amb poca gent i sense gaire soroll. Li encanta viatjar en bus o en tramvia i anar-me assenyalant les coses que veu. «Mira papa, un taxi» és una frase que em dirà no menys de sis o set cops per viatge. Podria fer servir la capacitat que tenim tots de bloquejar el soroll blanc, d’esborrar de la meva memòria recent la conversa d’ascensor. Però no puc. Estic en un viatge d’ascensor que dura hores amb una de les persones que més estimo del món i amagada en tota aquella conversa sense fi, en aquella palla, hi ha l’agulla, he de trobar amb paciència l’1% d’informació real que el meu fill aconsegueix transmetre voluntàriament. Perquè sovint pensem que les persones amb autisme viuen aïllades del món, no s’adonen de res, però no és cert. Si en Pau em mostra on és l’agulla entre pis i pis del nostre viatge en ascensor i jo no la sé veure, es frustra. I llavors és quan les coses es posen lletges.

El meu Pau és adorable. Podeu dir que és amor de pare i no anireu pas errats, l’estimo amb bogeria. És el meu ratolí. Però no ho dic jo sol, tothom que el tracta se n’enamora. Gairebé sempre té un somriure als llavis. No li nega mai un petó a ningú i, malgrat la fama de poc empàtics que tenen els nens amb TEA, sempre és el primer a consolar qualsevol persona trista o defensar els seus germans. I és molt graciós. Si només passes una estona amb ell, m’acabaràs preguntant, cosa que no t’agrairé gens la veritat, si no exagero una mica. Perquè et farà gràcia que aquesta cucada de nen, amb els seus ulls clars i la seva veu de pito, et vingui a preguntar «i tu qui ets?» cada cop que et vegi. Perquè a tu no et cal estar buscant l’agulla.

La major part del temps vaig estressat. No aconsegueixo relaxar-me perquè una cosa molt important amb els nens amb TEA és la capacitat d’anticipar-se i per això em cal estar alerta. Però també reconec que escoltar-lo deixar anar un missatge clar i contundent, dirigit només a mi, sortint d’entre tota la faramalla, fa que el viatge pagui la pena.

Perquè en Pau és Blau i el seu papa se l’estima molt!