Barcelona, 11 de maig de 1809. Fa 214 anys. La policia desarticulava una trama que tenia l’objectiu de facilitar el desembarcament de la flota britànica. Feia poc més d’un any que Carles IV i Ferran VII s’havien venut la corona espanyola a Napoleó (maig, 1808), i que l’emperador dels francesos havia cedit el tron de Madrid al seu germà gran, que regnaria com a Josep I. El temps que feia que Napoleó havia separat Catalunya i l’havia incorporat al Primer Imperi francès. Barcelona havia acceptat aquell nou estatus amb una gradació d’intensitat que anava des de l’entusiasme dels negociants i dels intel·lectuals, fins a la indiferència de les classes populars. Però hi havia un grup testimonial d’activistes disposats a sabotejar el nou règim que protagonitzarien un misteriós i sòrdid episodi: la trama del Palau Mornau.
Com era la Barcelona de 1809?
La Barcelona de 1809 era una ciutat de 120.000 habitants que, per imposició del règim borbònic, encara vivia reclosa a l’interior de les muralles medievals. Però era una ciutat molt dinàmica, amb un potent aparell de fabricació que produïa tèxtil de patacada (destinat, principalment, al consum propi) i tèxtil de luxe (les famoses indianes, destinades, bàsicament, a l’exportació). Les fàbriques es disputaven l’escàs espai intramurs amb les cases, els quarters militars i els edificis religiosos. Els carrers i places de la ciutat, eren un bullidor de gent de condicions i estatus diversos: obrers, botiguers, intel·lectuals, industrials, clergues, militars, artistes i rodamons. I entre aquell univers, destacava un corpus social de nova incorporació, que estava transformant socialment i culturalment la ciutat: els funcionaris del règim bonapartista arribats de París.
Qui governava a la Barcelona de 1809?
La Barcelona de 1809 estava situada en un llimb del poder. Encara no s’havia proclamat, formalment, la incorporació de Catalunya al Primer Imperi francès (es faria el 26 de gener de 1812), però el Principat era governat per elements nomenats per París. Feia només unes setmanes (abril, 1809) que Napoleó havia cessat el capità general Vilalba de Meca (Cervera, 1736 – 1821), màxima autoritat política i militar de Catalunya, nomenat pel mateix emperador un any abans (maig, 1808). Vilalba va ser destituït quan la policia el va relacionar amb una trama que conspirava contra el règim bonapartista. Se’l va arrestar domiciliàriament, que volia dir que passava de la categoria de capità general a la d’esquer de conspiradors i va ser substituït pel general Duhesme, que, més endavant, acabaria apartat del càrrec (febrer, 1810) per mala conducta.
Qui més governava a la Barcelona de 1809?
A principis de maig de 1809, el poder del règim bonapartista a Barcelona descansava sobre tres potes: l’esmentat general Duhesme, el comissari Ramon Casanova (Barcelona, 1756 – París, 1812), cap de la policia, i el jutge Juan Madinabeytia (Donostia, segle XVIII – París, segle XIX), regent de l’Audiència. Duhesme, Casanova i Madinabeytia van desplegar un aparell d’informació i repressió, format per dotzenes d’elements, a la cacera d’actius al servei de potències estrangeres (Barcelona era un niu d’espies des de finals del segle anterior), i de dissidents locals del règim, que donaria resultats immediats amb la desarticulació de la trama del palau Mornau (11 de maig de 1809). En aquell operatiu, la policia bonapartista va utilitzar un esquer i la trama va caure com un castell de cartes. Cinc detinguts i sis fugitius.
Què passava al palau Mornau?
Quan es van produir els fets —la maduració i la desarticulació de la conspiració—, el palau Mornau, situat al carrer Ample, era una de les cases més luxoses de la ciutat. Havia estat la casa pairal de diverses famílies patrícies de la ciutat, com els Santcliment o els Rodoreda, però des del 1796 era propietat de Josep Francesc Mornau, un fabricant de vidre i de tèxtil, proveïdor de l’exèrcit espanyol i recompensat amb la presumptuosa condecoració de “comissari de guerra honorari”. Aquest detall és molt important, per què revela que darrere una pretesa fidelitat a la monarquia espanyola hi havia uns evidents interessos particulars. Les fonts documentals revelen que al palau Mornau es va cuinar la conspiració que tenia el propòsit de facilitar el desembarcament britànic i la caiguda del règim bonapartista a Barcelona.
Qui formava part d’aquella trama?
La trama es va començar a desarticular a la casa del capità Provana, un oficial de l’exèrcit francès que la policia va col·locar com a esquer per a capturar els caps de la conspiració. Salvador Aulet, corredor de canvis, i Joan Massana, funcionari d’Hisenda, van ser enxampats in fraganti amb el quantiós suborn que havia de cobrar Provana per obrir la muralla de Drassanes. Però, en canvi, Mornau, el líder d’aquella conspiració, sorprenentment no era en aquella reunió-trampa. Les fonts documentals no revelen si el registre policial al palau Mornau va ser abans o després de la “caiguda” d’Aulet i de Massana, però, el que és segur és que el seu propietari va desaparèixer misteriosament —i molt oportunament!!!— i no va tornar a Barcelona fins al 1814, després que el règim bonapartista es retirés de Catalunya.
Qui més formava part d’aquella trama?
L’operatiu policial es va ampliar al quarter de Drassanes, l’objectiu dels conspiradors, i allà la policia va detenir el sotstinent Josep Navarro, format a l’exèrcit espanyol, però transferit a l’exèrcit francès amb la transacció de Baiona. I va prosseguir al convent dels Teatins de la plaça de Santa Anna. En el registre d’aquell edifici religiós, que va ser una autèntica novetat per la naturalesa i propietat de la casa, la policia va detenir els frares Joaquim Pou i Joan Gallifa, però, en canvi, els seus correligionaris Ofarril, Mora, Foxà, Rovira i Morera, que també estaven complicats en la trama, van aconseguir ocultar-se en dependències secretes de l’edifici. Com en el cas d’Aulet, Massana i Mornau, tampoc està clar el motiu que explicaria per què “cauen” Pou i Gallifa, i per què s’evadeixen la resta. Ho hem de deixar tot en la nebulosa de les suposicions.
Les motivacions
Els investigadors Antoni Gelonch, autor de Napoleó, la Revolució i els catalans (Viena Edicions, 2021) i Jesús Conte, autor de Barcelona sota la bota de Napoleó (Tibidabo Edicions, 2021), revelen que l’antibonapartisme català va ser un corpus socioideològic molt complex i amb molts cantells. I en el cas de la trama del palau Mornau, veiem que es van reunir tots aquests cantells: interessos personals, ideologia antirevolucionària, professió del discurs apocalíptic de les jerarquies eclesiàstiques. Fins i tot, delacions i traïcions. En canvi, per molt que la historiografia nacionalista espanyola ho prediqui fins a l’extenuació, el patriotisme espanyol no formava part de les motivacions d’aquells conspiradors, perquè el concepte “pàtria espanyola” no seria formulat fins un quart de segle més tard (1833) amb els primers governs liberals.
Les execucions
El 3 de juny de 1809, als glacis de la Ciutadella, van ser executats Aulet, Massana, Navarro, Pou i Gallifa. Els tres primers van ser penjats a la forca. I els dos darrers, per la seva condició de religiosos, van ser escanyats al garrot vil. L’anomenada “trama del palau Mornau” o “conspiració de l’Ascensió” (perquè les detencions s’havien produït el dia de la festivitat de l’Ascensió) va quedar, en bona part, decapitada. Els britànics mai van desembarcar a Barcelona. I durant els cinc anys següents (1809-1814), la capital catalana va viure una primavera cultural i política que, malgrat la seva efímera durada, tindria una extraordinària transcendència. És la que explica la tradició innovadora i la vocació de modernitat de la Barcelona del XIX. Com serien Barcelona i Catalunya si hagués triomfat la trama del palau Mornau?