28 de juliol del 2010. El Parlament de Catalunya votava la llei d'abolició de curses de toros –les corrides– que venia precedida per una iniciativa popular que tenia més de 180.000 signatures. Si bé l'argument que impulsava la llei feia especial èmfasi a eradicar el maltractament animal, paradoxalment, es categoritzava el nivell de tortura –amb o sense resultat de mort– per no atacar –i prohibir– la celebració dels catalaníssims i tradicionals correbous. Sis anys més tard, en plena ofensiva del Tribunal Constitucional espanyol per derogar la llei catalana, el conseller de la Generalitat Santi Vila efectuava unes polèmiques declaracions defensant la catalanitat de la tauromàquia. I la vicepresidenta en funcions del Govern espanyol, Soraya Saez de Santamaría, reblava el clau afirmant que la competència per autoritzar o prohibir la fiesta nacional corresponia a l'Estat. Uns posicionaments que no oculten la instrumentalització històrica, política i ideològica dels toros.

Des de quan es toreja?

L'origen de la tauromàquia es perd en la nebulosa de la Prehistòria i l'Edat Antiga. En la Grècia arcaica –cap a l'any 1000 abans de la nostra era– i a la Roma imperial –cap a l'any 0– els toros eren protagonistes de certs espectacles de lluita. En aquell context cultural el toro –com a animal portador de banyes– simbolitzava el mal. El conflicte entre homes i toros escenificava –simbòlicament– la lluita del bé –l'home que s'acaba imposant– contra el mal –el toro que acaba morint–. Aquelles primitives corrides, però, distaven molt de ser com les coneixem actualment. Se celebraven en camp obert. I els toreros –que eren multitud– acudien a l'envit dalt d'un cavall o dalt d'un carro de bous. I amb gossos, que participaven activament en l'acorralament i en el trossejament del toro. Un espectacle macabre de sang i fetge –que agradava les societats antigues– que ens transporta inevitablement al conegut Toro de la Vega.

Sabem també que en l'arc occidental mediterrani –en la mateixa època– es practicava una forma de tauromàquia que estava associada als ritus iniciàtics. En el territori dels ibers del nord –la línia de la costa des del Roine fins al Túria– i dels bascos –la muntanya pirinenca des de la Cerdanya fins a l'Atlàntic– la lluita amb el toro s'efectuava en un espai tancat i el torero era un adolescent que –davant de tota la comunitat– havia de demostrar que li sobrava valor per integrar-se en l'elit guerrera local. En aquest punt hem d'aclarir que els ibers del nord són la base històrica de la gent actual del Llenguadoc, Catalunya i el País Valencià. I això explicaria la tradició taurina ancestral en places tan allunyades del solar hispànic com Nimes o Arle, per esmentar dos dels molts exemples existents.  Fet l'aclariment, no cal ni dir que la lluita es resolia amb l'obligada mort d'un dels contendents. Que generalment era el toro.

Com ens arriben els toros?

Els toros es perden en la foscor medieval i no apareixen de nou fins al Renaixement. Si més no les fonts documentals els esmenten tan escassament que fa pensar que se'ls va atorgar graciosament una treva mil·lenària. A partir de la centúria del 1600 apareixen de nou amb força. Les corrides –als estats peninsulars de la monarquia hispànica– esdevenen un espectacle de masses. Com ho eren les cremacions de bruixes, bruixots, fetilleres, heretges, lliurepensadors, gais, lesbianes o metges que robaven cadàvers per consagrar-los a la ciència. Pere Joan Porcar, un prevere amb vocació periodística que va viure a cavall del 1500 i del 1600 ens explica en el seu Coses evengudes en la ciutat y regne de València, que les oligarquies locals proclamaven les seves victòries polítiques a la cort de Madrid amb corrides de toros que celebraven “per a la satisfacció i disfrute del populatxo”. Un exemple que explica el que passava, també, a Barcelona.

Plaça de toros de la Barceloneta, l'any 1843

A partir del 1714, amb el canvi de segle i de dinastia, el primer Borbó que havia massacrat a sang i foc Xàtiva, Lleida i Barcelona –per posar alguns dels exemples més destacats– va resultar –sorprenentment i paradoxalment– el precedent més remot dels animalistes. Va renegar de l'espectacle taurí, que considerava un salvatgisme atàvic. I rere el Borbó, com no podia ser d'una altra manera, les oligarquies adotzenades. Llavors els toros es van convertir en un espectacle reduït exclusivament a l'àmbit de les classes populars. I en aquell context naixia l'associació de conceptes entre festa taurina i identitat social. El salt dels toros cap l'univers folklòric –el que explica la cultura popular– es va articular en les capes més baixes de la societat. Una simbiosi –una macabra comunió entre classes humils i festa taurina– que acabaria escampant-se arreu dels dominis de l'Espanya ranquejant dels Borbons del XVIII. També a Catalunya.

Per què es moren els toros?

Els toros no són romàntics. Allò del “toro enamorado de la luna” és una faula perversa banyada amb llàgrimes de cocodril. El romanticisme vuitcentista va bressolar els nacionalismes expansius. I els reactius. Espanya i Catalunya. I en la desbocada cursa per justificar la seva existència el nacionalisme espanyol –com d’altres– va elevar el corpus folklòric popular a la categoria de cultura nacional. Els toros passaven a ser fiesta nacional i automàticament es convertien en un espectacle prestigiat. Els Borbons de l'època van esmenar la plana al seu avantpassat, i les oligarquies dominants –com tampoc podia ser d'una altra manera– es van girar entusiasmades al so del pasdoble. L'eterna seducció de les classes benestants pels divertiments populars. Únicament els divertiments, per descomptat. Es forjava l'Espanya cañí; la del flamenc, la dels toros i la de les marxes militars.

Plaça de Toros de Tarragona, l'any 1950

Però la Revolució Industrial portava més que carbó i vapor. Els enginyers anglesos portaven el futbol, el gran rival dels toros. L'estocada definitiva. Perquè la industrialització va canviar la societat. La va proletaritzar i la va urbanitzar. I li va alterar els gustos pels espectacles de masses. A principis del segle XX el futbol ja havia guanyat la partida. D'una manera tan absoluta, que el règim franquista quan va necessitar articular un panem et circenses que silenciés la contestació –la misèria, les malalties i la mort– ni tan sols s'ho va pensar. Va recórrer decididament al futbol. I els toros van quedar reduïts a la categoria d'espectacle tradicional que explicava l'Espanya atàvica i eterna d'El Empecinado, d'Agustina d'Aragó o del Timbaler del Bruc. L'Espanya que, encara, es vol explicar amb el cromatisme dramàtic de Goya en Els afusellaments del tres maig. La que –tan encertadament va dir el conseller Raül Romeva– ha anul·lat el segle XXI.