Quan fa cinc-cents trenta anys el tipògraf Nicolau Spindeler va imprimir per primera vegada el Tirant lo Blanc, poc devia pensar que aquella narració d'aventures esdevindria la novel·la més important de la història de la literatura catalana, però sobretot encara es devia imaginar menys que un segle i mig més tard la novel·la seria protagonista d'un dels capítols més famosos d'El Quixot, el llibre que amb els anys es convertiria en una de les obres més importants de la literatura universal de tots els temps. Qui òbviament tampoc mai no va saber el llarguíssim recorregut en el temps del Tirant va ser el seu autor, Joanot Martorell: va morir vint-i-cinc anys abans que el 20 de novembre de 1490 l'home a qui havia empenyorat el manuscrit del llibre de la seva vida, Martí Joan de Galba, manés publicar l'obra a València. Per què Cervantes sentia tanta fascinació per un llibre "anònim" del qual mai no en va conèixer l'autor original, però?
Exemplar de la primera edició del Tirant lo Blanc, impresa a València. (Viquipèdia)
La primera novel·la cavalleresca
"Por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen", li diu el capellà al barber referint-se al Tirant lo Blanc quan al capítol VI d'El Quixot decideixen cremar tota la biblioteca amb els llibres que han fet enfollir el cavaller manxec. Les paraules del capellà són indirectament les de Miguel de Cervantes, que no només salva el llibre de Martorell -juntament amb l'Amadís de Gaula-, sinó que n'argumenta el perquè: les aventures d'aquell cavaller que descriu la cort d'Anglaterra, el setge de Rodes o els secrets de l'imperi bizantí estan narrades amb una versemblança i un realisme quotidià inexistent fins aleshores en la narrativa de cavalleries. Joanot Martorell és l'autor que representa un trencament entre la novel·la de cavalleries i la posterior novel·la cavalleresca, dotant de sentiments, preocupacions i defectes cent per cent humans a personatges que, fins aleshores i en la narrativa anterior al Tirant, presentaven característiques més pròpies del que avui coneixem com a superherois de ciència-ficció.
Exemplar de la primera edició del Tirant en castellà. (Viquipèdia)
El problema, però, és que Cervantes -com tampoc Ariosto, Shakespeare o cap altre dels grans escriptors que llegeixen les aventures del Tirant traduïdes a l'anglès, el francès i l'italià al sXVI- mai va arribar a saber que l'autor d'aquella obra cabdal i transformadora era un cavaller nascut a València que va morir havent-se hagut de vendre aquella novel·la per saldar uns deutes. La primera edició en castellà la imprimeix i publica Diego de Gumiel l'any 1511 a Valladolid, però sense esmentar el nom de cap autor i titulant l'obra Los cinco libros del esforzado e invencible caballero Tirante el Blanco. És per això que Cervantes, al capítol VI de la primera part d'El Quixot, parla del llibre en un fragment que ha aixecat històricament polseguera entre els cervantistes, arribant-lo a titllar del capítol "més fosc" de tot el llibre. Per quin motiu? Doncs perquè després que el capellà Pero Pérez afirmi que el Tirant lo Blanc és el millor llibre del món, també diu que "con todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho."
La vitalitat d'un cadàver
A la seva Lletra de batalla per Tirant lo Blanc escrita l'any 1969, Mario Vargas Llosa enaltia el Tirant com un cadàver literari d'una vitalitat aclaparadora malgrat que només semblés interessar a catedràtics i rates de biblioteca a la recerca de l'enèsima discussió, però sens dubte si algun cadàver gaudeix d'una vitalitat eterna és el de Joanot Martorell, l'home que va morir referint-se al Tirant lo Blanc com l'obra que "per mi sols sia estada ventilada". Per sort, mai no va haver de veure que Martí Joan de Galba la ventilava tant que s'acabaria apropiant de bona part del manuscrit fins al punt d'afirmar haver-ne escrit els darrers capítols, mai no va veure que alguns afirmarien que el llibre l'havia acabat Joan Roís de Corella -escriptor i veí de Joanot Martorell a l'actual plaça Rodrigo Botet de València-; i, per si no n'hi hagués prou, mai no va veure que els estudiosos d'El Quixot que es barallarien sobre si Cervantes hauria volgut enviar a galeres l'autor del llibre que, tanmateix, s'elogia amb determinació dins el mateix paràgraf. La polèmica fa anys que està servida i hi ha opinions per tots els gustos, des dels que afirmen que Cervantes es refereix a l'impressor quan parla de "que le compuso" als que, com Martí de Riquer, afirmen que les galeres de les quals parla no són les navals, sinó la taula que servia per formar les galerades d'una impressió. No fa falta dir que, per coherència amb el fragment, sembla força lògic afirmar que allò que el capellà Pérez li està dient al barber és que un dels dos únics llibres de la biblioteca de Don Alonso Quijano que no cremarà hauria d'haver tingut tantes impressions com dies té l'any.
L'escriptor barceloní Màrius Serra ha presentat la versió actualitzada i moderna del Tirant lo Blanc, editada per Proa. (ACN)
Sigui com sigui, 530 anys després de la primera impressió de l'obra que ha propiciat que centenars d'animals de companyia dels Països Catalans es diguin Carmesina, encara amaga mil secrets i polèmiques per escrutar sobre el Tirant, però hi ha com a mínim dues certeses indiscutibles sobre ell: la primera, que malgrat que Miguel de Cervantés no arribés a saber mai que l'escriptor que s'amagava darrere d'aquella novel·la es deia Joanot Martorell, pels segles dels segles quedarà escrit que l'autor més universal de les lletres hispàniques va considerar que la novel·la d'un valencià era el millor llibre del món. I la segona, que aquell argument al qual tots en algun moment hem recorregut per evitar entrar dins el Tirant afirmant que "el català antic és difícil de llegir" ja no és una excusa, ja que Màrius Serra s'ha proposat enguany augmentar la vitalitat del cadàver reescrivint-lo en català actual i modern, apropant la novel·la a tothom que en un llibre busca allò que passa en el llibre de Joanot Martorell: la història i les aventures d'un cavaller tan valent que lluita per allò en què creu i estima aferrissadament allò que vol protegir, però que tanmateix és tan fràgil que mor d'una pulmonia després d'haver-se refredat. D'un home de carn i ossos, comptat i debatut, que aprecia -i odia- la seva feina, gaudeix -i pateix- quan s'enamora o plora -i riu- davant allò que sent. En definitiva, algú com nosaltres.